Mongòlia: l'imperi de Gengis Khan, l'Emperador Universal

Abans de morir Gengis Khan, després d'haver arribat fins a les portes Europa, va dir al seu poble: «Fills meus, la meva vida va ser massa curta per conquerir el món. Aquesta tasca us la deixo a vosaltres». Els mongols van rebre el seu llegat, però van optar més per mantenir la cultura i els costums pacífics del seu poble que anar sumant territoris d'aquest planeta tan cobejat. Al llarg de la història alguns mandataris, sense cap parentiu amb Gengis Khan, però motivats per la seva arenga expansionista, van optar i segueixen optant per assumir personalment aquesta tasca i per no arribar als seus “fills” aigua que no han de beure. Hitler, amb la imposició de la seva mística salutació “heil Führer”, és un clar exemple de “comuns” i, a data d'avui i encara calentet, tenim un Putin que anhela ficar-se al teu llit amb el seu trabuc de destrucció massiva.

Mongòlia es troba a la part més oriental d'Àsia, entre dos grans països: Rússia, el més gran del món (encara en vol més) i la Xina, el quart (s'acontentaria amb Taiwan i un parell de basars a Formentera). Mongòlia no és petita, l'extensió de la parcel·la triplica la d'Espanya, però, a diferència de la nostra, no té vistes al mar. Ara, en qüestió de població els guanyem: 47 milions d'espanyolets per 3 milions de mongolynes i la meitat viuen a la capital, Ulan Bator. És lògic que el seu caràcter generós i hospitalari estigui influït per no creuar-se cada dos per tres amb el veí i per disposar de més aire per respirar i per aparcar on s'escaigui. Als afores d'Ulan Bator disposen de tant d'espai i tenen tantes ganes de compartir-lo que et faciliten l'allotjament, el menjar i fins i tot el cotxe si cal. Poca cosa més cal per conquerir el cor humà.

A la moderna capital de Mongòlia, Ulan Bator, solen arribar la majoria dels que volen conèixer el país. Disposa d'un aeroport internacional modern, Gengis Kan, i d'una important estació de ferrocarril on arriben trens procedents de la Xina i de Rússia. El Transiberià n'és un i el seu recorregut des de Moscou fins a Pequín, passant per Ulan Bator, és un somni per a molts viatgers. La ciutat és una barreja de modernitat, influïda per la política, l'economia i la tradició, en què ha tingut un paper important la pràctica religiosa, i la més important és la del budisme tibetà. És pecat, si un arriba a la capital, no visitar el monestir de Gandan o com en diuen ells “Lloc de l'Alegria Completa” i tenen raó, perquè tant el complex com l'activitat que s'hi duu, fins i tot confessió i suport psicològic són de gran ajuda per a aquells que esgarríem pels regnes d'aquest món amb la ment encesa i els llums apagats. Llegiu la meva recent novel·la “Sota el mateix cel” , publicada en aquesta primavera seca, que exemplifica això del caminar per aquest món.

Abans de deixar la ciutat cal visitar el Museu Nacional de Mongòlia. Obre cada dia ia les tres plantes hi ha les diferents col·leccions que t'acosten a l'entorn i la cultura del poble mongol. Està permès fotografiar, com en altres museus de Mongòlia, i et pots portar a casa tot allò que ajudi, “en un moment donat” com deia Joan Cruyff, a enfortir la memòria. Entre fer un Donepezil, per tractar els oblits, o una fotografia, prefereixo el segon, encara que he d'admetre que tots dos creguin addicció. A través de les fotografies torno al museu, en elles, em retrobo amb els dinosaures que van transitar pel desert de Gobi, amb les gestes històriques, els seus costums i maneres de viure, els vestits, les armes… No hi ha dubte que la visita t'acosta a la història de Mongòlia ia la seva cultura, un preàmbul excel·lent per recórrer el país o, més ben dit, una petita porció d'ell.

Ulan Bator compta també amb un “museu” d'aquells que agrada visitar el viatger, perquè hi troba el present, el viure d'un poble, podent interaccionar directament amb ell.

No estem parlant d'una costella petrificada, sinó de la mongoliana, d'aquella que encara batega a la mà o la que condimenta una sopa de noodles, la que omple el bus, el bansh o el juushuur, uns dels plats típics del país i que les seves propietats ajuden a passar els llargs i crus hiverns. En altres plantes pots trobar on canviar els teus euros o allò que un mongol necessita en el seu trànsit per aquesta vida: roba per estar a casa o sortir al carrer, eines per a la feina, mobles, llibres… i, a la darrera planta, la setena, la que espera el turista amb els braços oberts, tota una varietat d'objectes d'aquells que gaudeixen camuflant-se a la maleta. Recordant-ho, em pregunto, qui no necessita unes botes mongoles per passejar pel seu poble? Tot i més a The State Departament Store que es troba a l'avinguda Peace, al centre de la ciutat.

Si la teva estada està limitada pel temps, cosa que succeeix a la majoria dels viatgers que han de tornar a la feina seriosa (no és el cas de molts polítics o pseudo hippies cervesers), hi ha dos llocs on et pots fer una lleugera idea del que s'ha vist al museu. Un dels llocs recomanables és el desert de Gobi, de més de 1.000.000 km² i l'altre, el parc nacional de Gorkhi-Terelj d'uns 3.000 km². El desert de Gobi ocupa el sud de Mongòlia i el nord de la Xina. La seva extensió és el doble que la del nostre país i hi ha una gran varietat paisatgística. És un desert amb temperatures molt contrastades a l'estiu, pot superar les 30º ia l'hivern, superar els 30º sota zero. En un altre temps va ser un verger immens pel qual transitaven dinosaures o llangardaixos. Avui és un terreny àrid amb zones on l'herba i els arbustos serveixen per alimentar els animals dels pastors que viuen en iurtes acompanyats dels seus cavalls i camells. Al desert de Gobi no només viuen, sinó que és un dels deserts més transitat del món. Ni es creuen, ni es veuen, però estic convençut que a madame Colau li agradaria ficar-li mà a aquest transitar nòmada.
 

El parc nacional de Gorkhi-Terelj és l'altra cara de la moneda, sobretot a l'estiu quan la neu es dilueix i el verd es fa amo de l'entorn. Era principis de febrer quan vaig visitar el parc i encara que vaig gaudir de l'entorn aquella època de l'any i de l'absència de visitants, em vaig perdre la varietat de colors d'un paisatge típicament alpí que solen veure's altres mesos de l'any. És un dels llocs més populars de Mongòlia i només es troba a menys de 100 km d'Ulan Bator. Formen part del paisatge boscos de pins, bedolls, àlbers…, i roques enormes de granit que semblen haver estat modelades per les mans d'un artista. Potser Déu s'entretingués en les seves vacances per aquestes llars, que li agradés les formes de les tortugues, entre altres formes, o que volgués transmetre un missatge de pau i de respecte per la natura.

No podeu deixar el Gorkhi-Terelj, sense haver recorregut a cavall els seus camins, sense haver visitat el monestir budista d'Aryabal, als peus d'una serralada d'altes muntanyes i amb unes impressionants vistes a la vall. Una escala d'uns 100 esglaons et porta fins al petit temple, des del qual pots gaudir d'una preciosa vista i contagiar-te dels principis budistes que conviden a la serenitat ia la meditació. En baixar del temple, hi ha un llarg camí vorejat per cartells de fusta on apareixen proverbis i cites budistes. A aquest “racó de pensar” van enviar els bolxevics a molts monjos budistes, perquè meditessin, principalment sobre les bondats del comunisme, i després, barra lliure per al que volguessin.

Ja acabem amb un parell de temes més que seria impropi no esmentar. El primer és la visita a l'Estàtua gegant i museu de Genghis Khan. L'estàtua, d'uns 40 metres d'alçada ia la qual podeu pujar fins al cap i estampar un parell de petons, està situada sobre una base on es troba el museu que us apropa a l'Edat de Bronze, a la cultura de Xiongnu i la seva activitat nòmada, i, com no podia ser altrament al període de l'Imperi Mongol, un dels imperis que, com l'espanyol, l'anglès o el rus, en què el sol mai no es va posar. Va ser el guerrer Genghis Khan qui, amb la seva experta cavalleria, arquers i disciplina, va conquerir una superfície de més de 24 milions de quilòmetres quadrats.

El segon, i darrer tema amb què finalitzo aquest nou article, es refereix a l'hospitalitat del poble mongol. Avui Mongòlia és un dels països més pacífic i segur del món, potser, perquè han après a no robar-se i barallar-se entre ells. Aquest respecte ho estan aplicant actualment amb els visitants. Possiblement no estiguem d'acord amb alguns dels seus costums antics, com l'expansionista i saquejadora que van practicar segles enrere; que es casessin amb els seus parents, fins i tot si eren germans; o, entre d'altres, que les dones i els homes vestissin igual (pren nota Irene per al proper consell de ministres)…, però puc assegurar que, com han dit les mestres als meus set néts, “progressen adequadament”.

Vaig poder constatar aquest progrés a casa de la família dels Orna a Ulan Bator, quan, entre altres cordialitats, la seva filla em va demostrar un domini del ballet romàntic que igualava els ballarins de La Sílfide. Tant els dies que em vaig allotjar a casa seva, com els que vaig passar a la seva iurta a Gorkhi-Terelj, van deixar a la meva memòria uns records inoblidables. A través de Catalunya Press, us envio una forta abraçada.