Beirut, capital del Líban, ”terra de llet i mel”

Encara que es digui que Israel i Palestina són la “Terra Promesa”, (“terra de llet i mel”), la veritat és que altres països de l'entorn com el Líban i Síria també ho són i els aniria molt bé que així es divulgués, es incrementaria el turisme i els ajudaria a sortir de la penúria econòmica en què es troben. Jesús, entre altres coses, era un viatger o si voleu un caminar i ningú nega avui que va ser a Cesarea de Felip, la muntanya Tabor…, a Síria, oa Tir, Sidó…, al Líban. A molts els agrada, per sistema, “collir la marrana” (fastiguejar) i si algú en surt perjudicat, que s'aguanti. Per cert, fotre tothom sap el que és i pel que fa al “marrana” no té res a veure amb la femella del porc, amb o sense consentiment, sinó que es refereix a l'eix de la roda que s'utilitza per pujar aigua d'un pou.

El Líban és un país petit, la costa té poc més de 200 km i la seva amplada podria rondar els 55 km de mitjana, la tercera part de Catalunya. Amb aquesta dimensió és normal que només tingui un aeroport, l'Internacional Rafic Hariri a la capital Beirut. Els vols de diferents companyies a la “terra de llet i mel” s'han normalitzat actualment i pots trobar bons preus a Skyscanner . En una mica més de sis hores aterres a Beirut, si Déu vol, però si tens fòbia a volar pots arribar amb cotxe en dos dies. També pots trobar altres opcions a Rome2Rio , fins i tot podries anar amb vaixell, o nedant una mica més de 3.000 km amb l'ajuda d'uns quants litres de fentanil. Sigui com sigui, el Líban t'espera amb els braços oberts. Que les recomanacions del ministeri no coartin les teves llibertats. Cordeu-vos el cinturó!, volem a Beirut.

Ja som a Beirut, al centre del país, costa amunt 100 km i costa avall 100 més. Aquesta centralitat fa que la majoria dels viatgers s'instal·lin en aquesta ciutat ja que poden anar i tornar a tots els llocs que vulguin visitar en un només dia. Si tots els camins condueixen a Roma, al Líban condueixen a Beirut. Com desplaçar-te no és un problema, perquè d'un parell d'estacions de la capital surten autobusos públics i baratíssims en totes les direccions. També cap al sud, a la frontera amb Israel, però una altra cosa és que et deixin acostar. Pel que fa a la meva relació vaig sol·licitar un permís al Ministeri de Defensa per visitar els nostres cascos blaus, la missió dels quals és evitar enfrontaments entre israelites i libanesos, i em va ser denegat per qüestions de seguretat. Per descomptat, jo no era un perill per a aquests països i si es tracta de la meva seguretat hauria de ser jo qui decidís. Vaja, dic jo, com si decideixo canviar de sexe, d'ulleres, de partit polític…

Ja estem al Líban, a la platja de Beirut contemplant el nostre Mediterrani com ho fem des de la Barceloneta o de la platja de Llançà a la Costa Brava, o el que tant va estimar el meu Jesús i que ara veu, assegut a la destra o sinistra de altres éssers estimats, des del regne del cel. Aquesta Mediterrània que van solcar els navegants fenicis 1.100 AC, des del Líban fins a la Tacita de Plata, Cadis, on van aixecar un temple per guardar les cendres d'Hèrcules. Purificats amb les seves aigües càlides tornem al cèntric i animat barri de la ciutat, Hamra. Hi ha molts llocs on allotjar-se, per a totes les butxaques i estaràs a prop de restaurants, bars, botigues o del que t'hi estimis.
 

Pels carrers del barri es fan benestar (20%) i pobresa (80%), sense barrejar-se, com l'oli i l'aigua. Cotxes d'alta gamma i contenidors de baixa us posen al corrent de la situació d'aquest país que en altres temps se'l va conèixer com la “Suïssa d'Orient”. La llarga guerra civil que va durar quinze llargs anys, els enfrontaments entre partidaris i opositors al règim, les friccions amb Israel, la mala gestió bancària i dels governs, han acabat en una hiperinflació i han convertit el Líban en un dels països més pobres del món. Els governants a la seva, com aquí, mentre la ciutat pateix restriccions de llum ia les famílies els costa portar un plat a taula. El descontrol financer i l'economia negra són un obstacle per a la recuperació del país. Líban trigarà a ser de nou la “Suïssa d'Orient” i la seva capital, Beirut, a tornar a ser anomenada “París-Berlín”

El turisme, per si sol, no solucionarà el problema, però sí que ajudarà a alleujar el patiment de moltes famílies. A més, el Líban en general i Beirut en particular, es mereixen una visita, encara que com diu el refrany, “no és or tot el que llueix”. Podríem començar parlant de la “Línia Verda” que creuava Beirut de nord a sud durant la guerra civil i en què els bàndols enfrontats, musulmans i cristians, es van posicionar a un costat ia l'altre. Al proper article “Cicatrius de guerra al Líban i Síria” parlarem d'aquest assumpte. En aquest ens centrarem en el tema turístic de la ciutat dels beirutíes. Visitar-la a peu és un plaer, però si el cos no et segueix ho pots fer en petits autobusos que paren quan aixeques la mà i et deixen quan ho demanes. Per començar, abordem a Hamra el número 4 i baixem a prop de la Mesquita Al Amin i de la Catedral de Sant Jordi.

La Mesquita A l'Amin també coneguda per la Mesquita Blava es troba al centre de la ciutat, a la Plaça dels Màrtirs, on una estàtua recorda el penjament de libanesos pels otomans durant la Primera Guerra Mundial. La mesquita va obrir les portes fa tan sols quinze anys, és la més gran del Líban i s'ha convertit, avui dia, en un lloc simbòlic del país per la seva arquitectura, estil otomà, i per estar situada en una àrea on els libanesos es manifesten contra el govern i les seves polítiques. Al seu costat, darrere d'un estret carrer, hi ha la catedral cristiana maronita de Sant Jordi, d'estil neoclàssic. Com diu el conegut refrany “Cadascú a casa seva i Déu a casa de tots” que, encara que es refereix a la necessitat d'intimitat en l'àmbit familiar, és perfectament aplicable en aquest cas. Encara que sigui la “terra de llet i mel”, les “llets”, millor evitar-les.

Després de visitar les ruïnes romanes i altres llocs de culte de la ciutat (al Líban conviuen en harmonia les diverses religions), posem rumb al Museu Nacional, on s'exposen objectes de temps prehistòrics fins a l'edat mitjana. Altres, com l'Arqueològic de la Universitat Americana de Beirut o el Sursock, ens apropen a la història i la cultura del país. En una altra línia, val la pena visitar el Museu Mim, un museu modern on s'exposen minerals de gairebé un centenar de països. En una de les vitrines hi ha algunes peces del nostre com la fluorita, gairebé tan dura com la cara d'alguns dels nostres polítics, o el quars cristal·lí amb forma de penis erecte.

El centre històric de Beirut va ser un camp de batalla durant la guerra civil i l'envergadura de la destrucció va ser tan important que es va haver de reconstruir totalment. L'arquitecte espanyol Rafael Moneo va rebre l'encàrrec del projecte de construir un Souk que atregués visitants i inversors nacionals i internacionals. Sobre una superfície de més de 40.000 m² es van fer les obres amb colors i materials que harmonitzaven amb l'entorn. Una obra mestra. Avui, a causa de la terrible explosió del 2020 i la crisi econòmica, no hi ha local que estigui obert ni transeünts passejant pels seus carrers. Per acostar-me a la Plaça del Rellotge o de l'Estrella vaig haver de demanar permís als militars que, apostats als diferents accessos, impedeixen el pas. Alguns en diuen “el barri fantasma”.
 

Per sentir-te com a casa i poder xerrar una estona en el nostre idioma als viatges, no hi ha res millor que anar a l'Institut Cervantes. El de Beirut és al centre de la ciutat i les instal·lacions enalteixen el nostre país. El 2005 va rebre el Premi Príncep d'Astúries en Comunicació i Humanitats. Entre altres activitats, em satisfà destacar la formació que donen als nostres cascos blaus, que vigilen la frontera amb Israel, per poder impartir classes d'espanyol als nens de les localitats de Marjaiún i Naqoura. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer i xerrar amb la seva directora, Yolanda Soler, i de lliurar per al fons de la seva biblioteca, Fernando del Paso, la meva última novel·la “Sota el mateix cel” . Casualment, ella dirigia l'institut de Marràqueix quan vaig estar escrivint a les seves instal·lacions una part d'un altre dels meus llibres, “El laberint de les espècies”. Que petit és el món!
 

Els libanesos estan orgullosos del seu país i de la seva cultura mil·lenària. La gastronomia se situa en un lloc destacat i les seves habilitats culinàries s'han expandit per tots els pobles de la Mediterrània. A Beirut ia tot el Líban trobes restaurants agradables on degustar els seus plats típics: hummus (pure de cigrons), kibbe (mandonguilles), labneh (crema de formatge amb iogurt) varak inab (rotllets en fulles de parra)… i tot això adobat amb espècies com el clau, la nou moscada, el cilandre, la canyella… i acompanyat amb un agradable vi de Chateau Ksara, els impressionants cellers del qual vaig tenir el plaer de visitar, degustar i posar-me “morat”.

La recepta de warak inab seria: quan el “morat” passa a una tonalitat “lavanda” se'n puja un a la parra, literalment, no com se sol dir quan s'atribueix un qualitats que no li corresponen o s'ha pujat capritxosament el preu d'alguna cosa , com ara passa amb la benzina, l'oli, l'arròs… Després d'aterrar amb un munt de fulles de parra joves, s'estenen sobre el taulell, s'hi col·loca carn picada, arròs, rodanxes de tomàquets, oli d'oliva, suc de llimona, pebre negre, sal, julivert. Un cop fets els rotllets, es bullen i “pa la boca” . L'èxit està garantit i ja sabeu que quan es triomfa es poden fer saltets, però sempre cal anar amb compte amb allò del “bec” per no sortir escaldat.
 

Diferents institucions i mitjans internacionals han assenyalat la importància del Líban com a destinació turística. Situacions com les protestes contra el govern, crisi econòmica, prohibicions de viatjar, el coronavirus i, per si no n'hi hagués prou, l'explosió al port de Beirut que va causar centenars de morts i ferits, han fet que es reduís substancialment el nombre de turistes . Però el Líban és un país amb un patrimoni cultural enorme, tant a la capital com en altres parts del territori. Estic convençut que aviat les visites a Biblos, Tir, Sidó, Trípoli, Baalbek, Hajjar, Anjar, Ksara… s'incrementessin i ajudessin a sortir de la crisi. D'aquests llocs espero escriure en un altre moment.

He cregut oportú en aquest article sobre Beirut, Líban, i en l'anterior que ho vaig fer sobre Damasc , Síria, no escriure sobre les ferides que ha deixat la guerra als dos països. En el proper, amb el títol de “Cicatrius de guerra” en parlaré, i, com en els anteriors incorporaré algunes fotografies que vaig fer durant el meu viatge i un vídeo que, com en altres articles, em permet oferir al lector un nombre més gran de imatges. A través d'elles i mitjançant la mirada atenta, es poden experimentar pràcticament totes les emocions: alegria, tristesa, preocupació, estimació, respecte… Com diu el refrany, “una imatge diu més que mil paraules”.