Cicatrius de Guerra, II. Beirut, Líban

A finals de maig vaig viatjar al Líban motivat per acostar-me a una història i a una cultura mil·lenària que comparteix amb altres països del seu entorn com Palestina, Israel, Jordània, part de Síria, Iraq, Egipte i Aràbia Saudita. Tots ells són, en conjunt, la “Terra Promesa” que, segons els textos bíblics, se situa entre el Nil i l'Eufrates. Abans de constituir-se com a estats independents, habitaven aquestes terres diferents regnes que aspiraven a expandir-se més enllà de les seves adventícies fronteres. Ficar els nassos on no et criden, com van fer els romans, les croades, els otomans o més recentment Anglaterra, Rússia, França o els Estats Units, no ha servit per a res i ja va sent hora que siguin ells, els autòctons, els que acordin les fronteres dels seus estats actuals. La majoria ja ho han fet, només queden Israel i Palestina. El problema és que quan tremolen els fonaments, es mou tota la casa.

No crec que Déu prometés a Abraham que la “Terra Promesa” seria per a alguna de les moltes tribus que rondaven pel Pròxim Orient, si fos així, seria el responsable de totes les cicatrius de guerra que tatuen els cossos i les ànimes dels que van habitar i habiten aquestes terres. Em pregunto, per què es ficaria en política gaudint com gaudeix de la Glòria Infinita. Són els homes, els que escriuen la història, inclosa la ficció històrica, i són només ells els que han conduït i condueixen al ramat, enarborant banderes, a pasturar el camp de batalla. Cicatrius de guerra les trobem a tots els “xais” i no només per les confrontacions entre països, sinó també per les guerres civils que s'han succeït en cadascun. Líban, no n'és una excepció. Avui, a la frontera amb Israel se segueixen coent faves, però en aquest article escric, intentant no sortir-me de mare, sobre les quals es van coure a la guerra civil libanesa entre el 1975 i el 1990.

L'última guerra que va suportar el poble libanès va durar quinze anys, encara que des de llavors no han deixat d'haver-hi tensions i enfrontaments a la frontera amb Israel. Els més recents s'estan produint aquests dies, entre la milícia musulmana libanesa Hezbol·là o Partit de Déu i l'exèrcit israelià. Allà, en zona de conflicte, es troben les nostres tropes de cascos blaus, la missió dels quals consisteix a evitar les confrontacions a un costat ia l'altre de la frontera. En el meu viatge recent vaig demanar autorització al Ministeri de Defensa per visitar la base “Miguel de Cervantes” a Naqoura, a la frontera amb Israel i la resposta va ser:

«Bon dia, José Luis:

Després de rebre aquesta petició a través del portal Infodefensafas, lamentem comunicar-vos que, per motius de seguretat, no podem atendre la vostra sol·licitud.

Rebeu una cordial salutació,

Direcció de Comunicació Institucional

MINISTERI DE DEFENSA»

Si per seguretat el cèntric i modern barri de Downtown i altres indrets de Beirut estan vigilats per militars, no m'estranya que no m'autoritzessin a viatjar a la frontera sud. Tot i això, no vaig tenir problemes a fer-ho a altres llocs on el conflicte va ser present i on van morir i van desaparèixer més de 250.000 persones, i van emigrar més de 1.000.000.

Al Líban, cristians i musulmans convivien amb una acceptable normalitat i, tots dos grups, estaven representats per un nombre similar d'escons al parlament. El Líban gaudia de bona salut i fins i tot va ser batejada com “La Suïssa de l'Orient Mitjà”. Després de la Segona Guerra Mundial i la creació de l'Estat d'Israel el 1948, apadrinat per occident, comencen els assentaments jueus i l'èxode de més de 4.000.000 de palestins a diferents països. Per proximitat, molts emigren al Líban. Gairebé la totalitat són musulmans i es produeix un desequilibri entre els dos grups que acaba desencadenant el 1975 la guerra civil. Els cristians reben el suport d'Israel i d'occident, els musulmans, de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina, OLP, que havia establert la seu al país.

Una guerra que dura 15 anys deixa moltes cicatrius a la població i a l'entorn on viu. Gran part es poden veure, avui dia, a Beirut. La capital va quedar dividida en dos, sent el carrer Damasc el que separava els dos contendents: cristians, a la zona est i musulmans a l'oest. Aquesta divisió se la coneix per “La línia Verda” per la vegetació que hi va créixer durant la contesa. Els franctiradors apostats a banda i banda del carrer impedien el pas d'una zona a l'altra. Avui, en recórrer de nord a sud aquest llarg carrer es poden veure, després de més de 30 anys, els impactes de bala i els esquelets de molts edificis.

Al costat del carrer Damasc, a la Línia Verda, trobem les ruïnes del singular edifici amb forma d'ou, el Dome, un cinema que no va arribar a obrir les portes i que els libanesos, en les protestes per la crisi econòmica, han utilitzat per assemblees i altres actes. Els libanesos no volen, com passa amb altres edificis de la ciutat, que es dugui a terme la demolició i demanen que es creï un nou projecte com el que es va dur a terme amb “La Casa Groga”. Davant del Dome hi ha l'església de Sant Vicenç de Paül destruïda per les bombes. Al seu interior, al costat de les parets que van quedar dempeus, els fidels del sant, els “vicentins”, es reuneixen i organitzen activitats amb el propòsit de recollir fons per a la reconstrucció.

Al llarg de la Línia Verda edificis nus mostren les ferides causades per la metralla i les bombes llançades per musulmans i cristians. També per l'exèrcit Israelià que, el 1983, decidit a recolzar els cristians (motiu secundari) i acabar amb l'Organització per a l'Alliberament de Palestina (motiu principal), va travessar la frontera sud del Líban en direcció a Beirut. En el seu avenç, no va deixar titella amb cap a pobles i ciutats històriques com Tir o Sidó. Ni l'ONU, ni la coalició de forces nord-americanes, franceses, italianes i del Regne Unit van aconseguir el seu objectiu de posar pau i assossec a tanta barbàrie. Vaja, més o menys, com el que està passant avui a Gaza.

Hi va haver un temps en què aquests edificis estaven habitats. Darrere de les parets s'allotjaven famílies de tots els credos i condició social. Els balcons mantenien adherides al seu cos baranes de ferro forjat i les cortines penjaven de les finestres ocultant o dissimulant la feina a dins. Durant 15 llargs anys el vent va penetrar a les entranyes arrencant records penjats a les parets i la pols, va cobrir estris i mobles la majoria trossejats o desballestats. Tot això a la vista de les liliàcies xicrandes o de l'Arbre de la Memòria que recorda la fam que, entre el 1915 i el 1918, va deixar sense vida un terç de la població.

Si hi ha un lloc que un no es pot perdre si visita Beirut és “La Casa Groga”, edifici situat a la Línia Verda i que, com els altres, no es va lliurar de la cruel guerra. Ningú diria que darrere d'aquesta façana hi ha un dels museus més impactants de Beirut: el Beit Beirut, el Museum i Urban Cultural Center. Beneïda sigui l'hora en què els beirutins es van oposar a la demolició de l'edifici i en què a l'arquitecte libanès Youssef Afandi se li va acudir la idea de deixar la closca i menjar-se l'interior. Durant la guerra aquest edifici de classe mitjana alta va jugar un paper destacat com a lloc de control en una cruïlla de camins conegut com a “Creu de Sodeco”. Des de les finestres i balcons els franctiradors decidien sobre la vida o la mort dels que s'atrevien a transitar per aquests carrers.

Al seu interior hi ha elements que ens aproximen als anys d'esplendor de Beirut i també als desastres ocasionats per la guerra. Els diferents ambients es mostren en quatre plantes. Del que s'hi exposa podem fer-nos una idea a través de les fotografies i del vídeo que adjunto. A causa de les nombroses imatges preses en el meu viatge al Líban he decidit incloure-les en dos vídeos que acompanyen aquest nou article. En un he incorporat les de la ciutat de Beirut ia l'altre, les que corresponen exclusivament al Beit Beirut, Museum. Com en ocasions anteriors, espero que siguin del gust del lector i serveixin per completar i amenitzar aquest article.

Mentre escric aquest article sobre la Guerra Civil al Líban de fa més de 30 anys, no puc deixar de pensar en la situació actual al Pròxim Orient en què, com en altres ocasions, hi estan implicats diferents països. La metxa la va encendre Hamàs fa unes setmanes a la frontera entre Israel i Palestina; Hezbol·là es va sumar a la festa i els israelites van acudir àgils a la frontera sud del Líban; els EUA bombardegen a Síria instal·lacions vinculades amb l'Iran, ”l'avís”; la flamant i més que democràtica Unió Europea opta per nedar i guardar la roba i aquí, a Espanya, discutim sobre si l'amnistia és la medicina que guareix tots els mals. Ni el nostre “pacificador”, Sancho, ha estat capaç de rebaixar la dosi de barbàrie al Pròxim Orient. No oblidem que, a Ucraïna, Putin, “l'empaperat”, continua amb la seva particular croada. No sé si quedar-me parapetat en aquest món o sortir pitant.