Viatge a Jericó, Cisjordània, Palestina

Són tantes les vegades que Palestina arriba a les meves orelles des dels quatre punts cardinals i ordinals que al meu cervell bullen records que em porten, una vegada i una altra, a Terra Santa. Això de Terra Santa és un dir si tenim en compte el que s'ha cuit i se segueix coent en aquesta cassola. Sumit en aquesta reflexió, que em té a punt d'un atac de nervis, va fer àncores al meu prefrontal la imatge de la Muntanya de les Temptacions. Es troba a Jericó, Cisjordània ia Terra Palestina fins que Israel, amb els seus assentaments i intervencions militars, acabi desplaçant homes, dones i nens cap al Mar Mort. Li costarà enfonsar-los perquè atesa l'alta densitat de sal a les seves aigües queda garantida la flotació de cos i ànima més enllà dels temps que corren. Abric l'esperança que en un futur proper els palestins puguin tornar a la seva terra i la totalitat de les Nacions Desunides es pronunciïn a favor del reconeixement de l'Estat Palestí.

Sortim cap a Cisjordània, un magnífic destí al qual es pot viatjar i, si em permeteu, recomanaria fer-ho abans de marxar o que t'enviïn a aquest Món Llunyà que els científics busquen a l'espai sideri. Kavafis va escriure que l'important és el viatge i ens recomana al poemari que l'omplim d'experiències. Per descomptat, l'experiència de veure el mur construït per Israel, d'uns 800 quilòmetres i 10 metres d'alçada que, literalment empresona els palestins, et deixa, com a mínim, patidifús, anorreat, gelat malgrat les temperatures benignes de la zona . Els palestins en diuen “mur de la separació” i els israelites “barrera de seguretat”. La fotografia d´una petita part del mur a la ciutat de Betlem permet fer-se una idea de com se senten els palestins en aquestes festes nadalenques i durant la resta de l´any. Al vídeo que acompanya aquest article es poden veure algunes imatges més.

Cisjordània i Gaza són els territoris on viuen actualment els palestins després de l'expansió i assentament dels israelites des de fa 75 anys en aquesta regió del Pròxim Orient. A hores d'ara tothom està al corrent de la situació que es viu a la regió i em permetré la llicència de no escriure sobre aquesta en aquest article que veurà la llum en aquestes festes nadalenques on la pau, la compassió i l'amor haurien de ser presents a totes les taules, fins i tot a les d'Abascal, Putin, Netanyahu i algun il·luminat més. En el meu viatge a Cisjordània vaig allotjar-me a Jerusalem després d'arribar a l'aeroport de Tel Aviv, capital d'Israel, i agafar un autobús de línia fins a la ciutat santa. Sobre Jerusalem vaig escriure un article que es va publicar a CatalunyaPress i també un altre sobre Betlem , per això, i sense més preàmbuls, centraré en el viatge a la regió de Jericó.

Jericó és una ciutat palestina situada a Cisjordània, a una mica menys de 30 quilòmetres de Jerusalem. La ciutat va créixer a la vall del Jordà, al costat del riu que porta el mateix nom i el desert de Judea. Diuen que la ciutat ha estat sempre habitada i que té els seus orígens a finals de l'Edat de Gel fa deu mil anys. Diferents gravats en pedres i restes de ceràmica ens parlen de la seva història primitiva, així com els murs i les fortificacions que es van aixecar en els períodes següents. Gràcies al riu Jordà, el desert de Judea es va convertir en una terra fèrtil i des de llavors l'agricultura ha estat una activitat constant dels jericoencs.

Al costat de l'actual ciutat de Jericó i en un petit turó es troben les ruïnes de la ciutat antiga, Tell es-Sultà, inscrita per La UNESCO com a Patrimoni de la Humanitat. S'hi van establir els cananeus deu mil anys abans del naixement de Crist i amb el pas del temps van construir petits habitatges i murs per protegir-se de les inundacions i dissuadir els atacants. A l'Antic Testament s'esmenta aquesta muralla de la primitiva Jericó i l'atac dels israelites després de travessar el riu Jordà. Succeís el que passés, avui al monticle només queden algunes restes de la ciutat que certifiquen que Jericó, Juntament amb Damasc a Síria i Biblos al Líban, va ser una de les més antigues del món. Posar els peus sobre les mil·lenàries pedres l'omple a un d'emoció i amb ella baixes del petit turó cap a la ciutat moderna.

Jericó és un dels llocs històrics i religiosos més visitats després de Jerusalem i Betlem. Aquest és el seu valor, perquè avui la ciutat és el resultat d'una manca de planificació urbanística que la fan poc atractiva. Però si tenim en compte que Jesús va caminar per aquests andurrials i que va passejar pels seus carrers promovent el cristianisme i fent algun miracle, la cosa canvia i et fa recordar aquells temps en què assegut al pupitre del col·legi escoltaves amb atenció els relats bíblics. Un té a veure amb l'arbre sicòmor que apareix a la fotografia. L'anomenen l'arbre de Zaqueu i l'apòstol Lluc va escriure: «Jesús va entrar a Jericó acompanyat de multituds i el recaptador d'impostos Zaqueu, massa baix, va enfilar-se a l'arbre sicòmor per veure Jesús. Aquest, li va dir que baixés i s'acostés, i malgrat que els veïns l'odiaven, Jesús els va dir: aquest home també és fill d'Abraham» . El que és bo de Jesús és que quan deia una cosa, no canviava l'endemà.

Estant a Jericó i després de ser batejat per Joan el Baptista al Jordà, Jesús es va llançar a la muntanya per pregar i donar voltes a l'assumpte que tenia entre cella i cella: donar-se a conèixer i predicar la paraula de Déu. Allà me'n vaig anar, després d'Ell, dos mil anys després, en un telefèric que estic convençut que li hagués encantat i que em va deixar a les portes del monestir ortodox grec. Tan emocionat estava que només arribar a la muntanya vaig caure i em vaig trencar el quart metatarsià del peu esquerre, el que sempre poso per davant per tenir la lateralitat creuada, no per altra cosa. Recolzat en un bastó, em vaig donar un atracament de monestir, de vistes de Jericó, de la vall del Jordà i de reflexió, assegut a la cova on es va acomodar Jesús i on va ser temptat tres vegades. No vaig estar quaranta dies i quaranta nits, com Ell, però vaig baixar de la muntanya en millors condicions de les que havia pujat, malgrat la traveta i temptacions del diable.

El bastó em va acompanyar durant tot el viatge i al peu, no li va quedar més remei que esperar que tornés als Pirineus. Estirant més de dret, perquè l'esquerre va haver d'esperar fins a noves eleccions, vaig anar a visitar el Palau de Hisham, a només cinc quilòmetres de Jericó. Es va construir durant el període omeia i el califa Hisham bin Abd el-Malik ho utilitzava com a residència d'hivern. En aquells temps, una mica més de 700 anys després del naixement de Crist, el palau estava protegit per una muralla, hi havia amplis jardins, fonts, un bany termal, una mesquita... A l'edifici principal, de dues plantes, s'hi accedia per una porta sobre la qual hi havia la rosassa que apareix a la fotografia i que s'ha convertit en un dels símbols de Jericó. Les excavacions recents posen de manifest l'alt nivell cultural de l'islam en aquesta època. La Mesquita de Còrdova i l'Alhambra de Granada en són una mostra al nostre país i ens hem de sentir orgullosos d'haver conservat aquest importantíssim llegat dels nostres ancestres durant tants anys.

A hores d'ara del relat m'atreviria a assegurar que aquell que per les seves venes corre sang viatgera ja està preparant la motxilla per sortir de viatge. Per si us entren dubtes a última hora, us diré que sobre Jericó hi ha moltes més coses a veure i explicar. Revisant les fotografies que vaig fer i els records que nien a la meva memòria, em veig obligat a incorporar a l'article algunes evidències més de la grandesa d'aquest destí. Una d'elles és l'Herodió, palau i tomba d'Herodes el Gran, Rei de Judea, Galilea, Samaria, Idumea i de casa seva, pocs anys abans del naixement de Crist i que entre altres coses se'l coneix per la “Matança dels Innocents”. El palau es troba sobre un turó, a la vora del desert de Judea, a uns cinquanta quilòmetres de Jericó ia tan sols cinc de la ciutat de Betlem. Les excavacions que van iniciar els monjos franciscans a finals dels anys 50 continuen i és força probable que en la meva propera vida Herodió estigui com apareix a la maqueta.

Al viatger exigent no el deixaré sense postres i perquè torni satisfet del viatge, acabaré amb algun apunt sobre la tomba de Moisès, les ruïnes de Qumrán i el Mar Mort, per afegir alguna cosa i no quedar-me amb les ganes de fer-ho . Un dromedari, a les portes del santuari Nabi Musa, em va donar la benvinguda i la dosi necessària d'Adaptil, encara que sigui per a gossos, per controlar les emocions. El terme “nabi” fa referència a la persona escollida per Déu per transmetre el seu missatge. Va ser Moisès, que després de conduir els jueus des d'Egipte cap a Palestina, va morir a la muntanya Nebo, a prop de Nabi Musa, sense entrar a la Terra Promesa, tal com s'explica a les Sagrades Escriptures. Es troba a una mica menys de deu quilòmetres de Jericó i segons els palestins és el lloc on es va enterrar el profeta Moisès, una de les figures més importants de l'islam, del cristianisme i del judaisme. Va ser un lloc de culte, d'acolliment dels pelegrins que es dirigien a la Meca i també de descans etern, en un cementiri annex, per a aquells que van morir durant el viatge.

Sobre les ruïnes i coves de Qumran, a uns 13 km de Jericó i al costat del Mar Mort, dir-vos que van ser habitades pels essenis, una secta jueva que va deixar ocultes a les seves coves els Manuscrits del Mar Negre, relats escrits per ells i als que s'explica la vida dels jueus a l'època. Al Museu de Jerusalem es poden veure alguns d'aquests documents. I per acabar, ara sí, un no pot abandonar aquesta regió sense banyar-se al Mar Mort, un extens llac d'uns 1.000 km² ia més de 400 m per sota del nivell del mar, el lloc més baix de la Terra. Es tracta del mar més salat del món i l'alta concentració de sal impedeixen l'enfonsament i la vida, d'aquí el nom. Les seves aigües provenen del riu Jordà i acaben evaporant-se en quedar estancades per no haver-hi desguàs. Minerals i sals afavoreixen el tractament d'algunes malalties, per això s'han establert a la zona alguns balnearis de luxe, tots a l'est, a Jordània.

Després d'aquesta borratxera de records i emocions, sense ressaca perniciosa ni perdut l'oremus, em sento totalment en forma per abordar, com he de fer, les festes nadalenques amb la meva millor disposició si és que en algun moment la tinc. Als lectors que arriben al final dels meus articles els desitjo ràpida recuperació amb Pa de Cadis i moscatell del bo. En fi, a tots els desitjo Bones Festes i un Pròsper Any Nou, fins i tot a aquells que no poden veure com el cec de Jericó a qui Jesús va sanar rentant-li els ulls.