Estupefacció general davant la resposta desfavorable que el Ministeri d'Afers Estrangers ha donat a la iniciativa presentada pel grup parlamentari de Sumar al Congrés de reconèixer la nacionalitat espanyola dels sahrauís, de la qual van ser desposseïts el 1976, dient que “les propostes de reforma de la normativa de nacionalitat per estendre la nacionalitat espanyola als sahrauís plantegen qüestions tècniques i de seguretat jurídica que han de ser dilucidades d'acord amb l'ordenament jurídic vigent, i atenent el procés negociador en el marc de les Nacions Unides, la centralitat de les quals assegurar-se en tot cas”.
Com és ben sabut el procés negociador del contenciós del Sàhara Occidental està des de fa més de trenta anys paralitzat per la tenaç oposició del Marroc a facilitar un desenvolupament que suposa posar en dubte la llarga, continuada i immisericorde ocupació il·legal. La conseqüència és que, des del punt de vista del dret internacional, el Sàhara Occidental segueix apareixent en la relació de territoris no autònoms reconeguts com a tals per les Nacions Unides la potència administradora de les quals agradi o disgusti al ministre Albares i al president Sánchez , continua sent Espanya, encara que “de facto” ho sigui ara mateix Marroc, a qui la vam cedir il·legalment el 14 de novembre de 1975 (conjuntament amb Mauritània, que hi va renunciar quatre anys més tard)
Tot i que en el transcurs d'aquest darrer mig segle molts sahrauís han pogut recuperar la nacionalitat espanyola amb què van néixer gràcies a actuacions judicials més fidels a la legalitat internacional que el nostre govern i fins i tot gràcies a una interpretació més propícia de la pròpia Administració (per descomptat durant governs no socialistes) la veritat és que la injustícia es perpètua i clama al cel que sigui un Ministeri d'Afers Estrangers espanyol el que recolzi aquesta inhumana situació. És clar que amb Albares, el més promarroquí de tots els titulars espanyols d'aquesta cartera en tota la nostra història, tot és possible: des que Espanya sigui capaç de renunciar al control de l'espai aeri sahrauí, que correspon exercir com a potència administradora del territori, al menyspreu dels nostres connacionals sahrauís que van néixer sent espanyols, però que per moure's pel món han de pidolar passaports de països amb què no tenen res, ni volen tenir a veure. En conclusió: no es tracta de “tornar” res, sinó de reconèixer ras i curt que els sahrauís nascuts abans del 28 de febrer de 1976 en una província africana que Espanya mai va arribar a descolonitzar -es va limitar a abandonar-la a la seva sort- han de continuar , mentre subsisteixi la seva condició com a territori no autònom, amb el gaudi de la condició de súbdits espanyols i la protecció de l'Estat espanyol.
I “last but not less”: com de significatiu resulta que només sigui l'esquerra més radical -recolzada curiosament en aquest cas per la dreta- qui defensi els drets d'un col·lectiu marginat, mentre que els socialistes prefereixen mirar cap a una altra banda. Qui sap si Pablo Iglesias aixequés el cap es preguntaria quin és realment “el seu partit”!