Fotomuntatge de Lluis Llach en un pantà

L'ANC ja té Lluis Llach i els pantans esperen que canti per omplir-se

Fa uns dies, l'ANC celebrava el congrés, no sense poques discrepàncies internes entre els diferents sectors

Fins ara, els presidents i les presidentes que ha tingut l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) sempre han estat persones amb una imatge massa seriosa: pocs somriures, cares llargues i actituds bèl·liques. Faltava una mica de sentit de l'humor i alguna alegria que una altra. Les coses importants no han de ser sempre tristes, ni amb massa llàgrima, la vida ja ho és prou per no fer-li una mica d'humor, o almenys algun somriure que un altre.

Fa uns dies, l'ANC celebrava el congrés, no sense poques discrepàncies internes entre els diferents sectors que la conformen, que no són pocs. Ideològics? No d'interessos, de poder. Al final, amb l'ajuda de Puigdemont, el nou president elegit ha estat Lluís Llach, un dels cantautors de la Cançó Catalana d'aquells anys reivindicatius d'una Catalunya més unida. Llach no és que fos l'alegria de l'horta, però cantava i algunes de les seves cançons eren bones, d'altres em semblaven un pesat. Una de les seves virtuts es basava que parla poc, gairebé ni se li entenia quan ho feia: reivindicatiu sí que era, també moderat, i s'havia generat al seu voltant una aura d'admiració, dins i fora de Catalunya. No tant com Joan Manuel Serrat, que són dos pols oposats, cosa que no és dolenta.

Llach, amb el seu comiat a poc a poc de la música, els seus negocis al sector del vi, amb uns vins bons i no a l'abast de totes les butxaques, es va anar ficant en el tema de la solidaritat; es va “allunyar” de Catalunya per crear una fundació que porta el seu nom i que opera al Senegal, que sosté econòmicament amb l'ajuda d'alguns amics que aporten ajudes per a la millora de la vida dels habitants d'aquell país. Una bona feina que la va tenir absent alguns anys de la seva terra. En aquells anys només es parlava de Llach, del seu compromís al país africà, i del seu hotel de luxe.

Però la seva feina allà va acabar i, com a persona inquieta, va tornar de nou a la seva Catalunya, a la seva integració a la vida política, amb canvis personals, sense la timidesa que sempre havia tingut, i es va ficar de ple a la política: activista i canvis ideològics. El va embrutar Carles Puigdemont, que sempre ha estat al seu costat. S'ha ficat en alguns embolics i ha deixat anar uns quants improperis, que li han servit perquè alguns dels fans de la resta d'Espanya el deixessin de banda. No és estrany per les seves proclames antiespanyoles.

Ara, es fica de ple a l'ANC, no per cantar les quaranta als partits independentistes, sinó per pressionar ERC i altres de la necessitat de fer una sola candidatura independentista si al final hi ha noves eleccions a Catalunya. ¿Insistirà en aquest objectiu cantant l'estaca per veure si els convenç d'aquesta manera? Parlant serà força improbable.

Així que amb Llach a l'ANC, les eleccions europees diumenge, els jutges i la dona de Sánchez, la constitució dilluns que ve de la Mesa del Parlamenet, l'aprovació o no de les votacions dels fugits a Brussel·les, i alguna coseta més , unes poques, la setmana resultarà del més rocambolesca que es puguin imaginar. La bona notícia és que la sequera ja no és tan gran, que la pluja ha omplert els embassaments i que la preocupació s'ha deixat en un segon lloc. Deu haver cantat Llach? I el cel ho ha premiat amb aigua? “Si les mosques s'enganxen, rarament serà que no plogui”, diu un refrany popular. L'ANC ja té qui el canti, qui els seus mals espanti i que la pluja ompli els embassaments.