Babalí i Eustaqui Morcillón

Autocensura i reglamentarisme, els nous enemics de la llibertat d'expressió

Les noves tecnologies i l'imperi d'una presumpta “correcció política” han esdevingut dos perills evidents per a l'exercici d'un dret tan elemental com el de la llibertat d'expressió

No és or tot el que llueix i encara que sembla que a les societats del primer món hem aconseguit assolir fites ambicioses pel que fa a l'exercici de les llibertats individuals cal reconèixer alguns perills que subreptícia, però molt realment, estan aflorant i poden, si no posar en perill el seu exercici real, sí establir uns condicionaments que els limitin. D'entre tots ells n'hi ha dos que resulten força evidents. D'una banda, l'excessiu reglamentarisme de nombroses activitats basat en la necessitat establir normes de protecció física punt menys que indiscutibles. D'altra banda, el que ha anomenat “correcció política” que ha vingut a establir unes pautes amb què es tracta d'evitar qualsevol indici de visió discrepant sobre territoris, col·lectius, situacions i fins i tot sistemes d'idees i valors, cosa que disminueix fins i tot extrems inimaginables la capacitat de crítica. I acaba imposant un tallafocs perillosos: l'autocensura.

L‟aplicació indiscriminada d‟aquestes dues eines pot donar lloc a situacions surrealistes. Acabem de saber que les narracions de Harry Potter patiran una servitud expressa sobre els públics a què van destinades per considerar que s'hi expressen actituds avui considerades incorrectes. Una cosa anàloga està passant amb personatges i produccions de la factoria Disney, obligada a advertir que molts dels seus títols poden no coincidir amb els valors actuals. O amb contes de tota la vida (“La bella dorment” ha estat seriosament censurada, recordeu: hi ha un petó no consentit!) I fins i tot Tintín pot ser condemnat per les seves aventures al Congo o l'Extrem Orient, sospitosament colonialistes. És clar que pitjor encara són les de Babalí i Eustaquio Morcillón al TBO de la nostra infància, tan descaradament racistes! O les de “Petra, criada per a tot”, on s'exhibia impúdicament el maltractament laboral.

No cal anar tan lluny. A Espanya i al món de la creació dramàtica, escoltem com Jordi Milán, en ocasió de la celebració del 40è aniversari de La Cubana, es lamentava que algunes de les obres que havien muntat al seu moment avui serien irrepresentables (qui s'atreviria a estrenar avui “Menja'm el coco, negre”?) I Joan Font, creador de Comediants, companyia que arriba feliçment mig segle d'existència, ens deia que molts dels seus projectes creatius serien avui irrepresentables. Els reivindica aquests dies amb força sobre l'escenari del Poliorama amb El venedor de fum on evoca la seva infància a Olesa, quan va mamar teatre a l'ombra de La Passió i dels titelles familiars i recorda com després la va deixar volar professionalment no només en escenaris, sinó també en carrers i places de mig món i fins i tot als Jocs Olímpics de Barcelona 92 jugant amb màscares, gegants, capgrossos i fins i tot el mateix Cobi. Torna a fer-ho aquests dies al local les Rambles barcelonines on convida el públic a fer-hi ocelletes de paper (algú recorda com es muntaven? servidor ho ha oblidat…)

No, avui no podria jugar amb foc com ho feia llavors, perquè les reglamentacions de prevenció d'incendis ho prohibirien i bombers clausuraria el recollit teatre Windsor, al qual calia accedir per unes costerudes escales, o el bonic Candilejas, que estava en un soterrani , com recordàvem fa uns dies amb Josep Maria Flotats.

Els creadors actuals, escriptors, autors dramàtics, directors de cinema o teatre, artistes plàstics han de caminar amb peus de plom per no transgredir cap norma, escrita o no, i perquè ningú no es molesti o els degui amb tota mena d'acusacions. Això s'està posant cada dia més difícil! Senyor, Senyor, qui ens ho diria! Perquè abans, si més no, podíem posar verd a la censura del Ministeri d'Informació i Turisme, però ara de qui protestem?