Ayuso traeix Sánchez i desafia Feijóo

Hi ha paraules que, sent molt importants en el comportament humà, aquestes, per a alguns, van perdent sentit, especialment les han bandejat de la seva tasca diària, de la seva vida. Aquestes persones estan per sobre de tot. Això de l'ètica, la moralitat, la solidaritat i la responsabilitat és per als altres. Viuen en un núvol. El problema dels núvols és que també desapareixen d'un espai determinat de cel quan el vent bufa i deixa pas a un cel blau net.

Deia el filòsof, poeta teòleg i missioner mallorquí, ja fa uns quants segles que “el que és lleial eleva la seva mirada amb humilitat, i el que és deslleial amb supèrbia”. Ja se sap que la supèrbia és una mala companya de vida. De deslleial i supèrbia es pot definir la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, que va entrar en la política per endur-se tot el que se li posi pel mig si li impedeix aconseguir els seus objectius. Per guiar-la, com si ja de per si no en tingués prou, s'ha envoltat del conspirador més gran, tripijocs i impresentable, Miguel Ángel Rodríguez, que allà on va sempre deixa rastre, no precisament bo.

Díaz Ayuso, l'ambició política del qual no té límits fins a arribar a ocupar el palau de la Moncloa i desallotjar també Feijóo de Gènova, l'ha tornat fer aquesta setmana, en rebre aquest divendres el president argentí Javier Milei per fer-li entrega de la medalla internacional de la Comunitat de Madrid. Ho ha fet coneixent la situació del govern d'Espanya amb Milei, que en una actitud xulesca es permet el luxe d'insultar el president del Govern al seu propi país.

Ni Moncloa, ni la Casa Reial -que no ha rebut el convidat d'Ayuso- han donat crèdit a l'acte de deslleialtat de la presidenta madrilenya. Tampoc al seu partit, una bona part dels seus dirigents es podien creure el que estava passant. No van entrar en el xoc amb la presidenta i el seu escuder Rodríguez, però Feijóo va seguir amb la seva agenda oficial i no va ser present a l'acte. Una actitud responsable que sense parlar ho diu tot.

A l'acte, com es podia esperar, el president argentí va tornar a carregar contra Sánchez i la seva família davant de Díaz Ayuso, que s'ho estava passant bomba. Ella marca una vegada més l'agenda sense importar-li qui és el líder del PP. Per què ho fa? Molt senzill, vol aconseguir el poder al PP, estar a l'agenda europea i arribar a Moncloa sense importar-li a qui li ha de trepitjar el coll. Ella és la gran Ayuso, la part ultra dels populars, que n'hi ha i no es parli més.

Díaz Ayuso ha vist que dues dones a Europa, la primera ministra d'Itàlia, Giorgia Meloni, periodista com ella, i Marine Le Pen, que segons les enquestes poden governar a França, i s'ha llançat a col·locar-se en aquest espai de la ultradreta i completar el trio de les tres dones que poden “canviar” el vell continent amb les polítiques regressives. I és que Ayuso s'ha cregut que tot s'hi val, fins a deixar en mal lloc el president del seu partit, sense importar-li un xiulet el que passi. Ella té una ruta i la segueix fins que algú li aturi els peus. Ayuso, la patriota nacional, s'ha convertit en la política deslleial més gran amb Espanya.

Li agradi o no, el president del Govern representa el país i no es pot permetre que vingui un senyor, que a més és president d'un país amb què sempre Espanya ha tingut unes relacions molt bones, i ho insultin, com ella ja sabia que passaria. És un acte de deslleialtat, no a Pedro Sánchez, sinó al país, li agradi no a Ayuso i al capdavant pensant Miguel Ángel Rodríguez. Com deia Calderón de la Barca, “sempre el traïdor és vençut i el lleial és el que venç”. Un dia de glòria i una etiqueta per a tota la vida que portarà la presidenta madrilenya.