El fabulós Regne de Rodona va tenir com a rei l'inoblidable escriptor Javier Marías, que va fundar amb aquest mateix nom una exquisida editorial. Aquest projecte altruista i generosíssim (una costosa inversió en cultura, sabent per endavant les pèrdues econòmiques que li ocasionava) ha permès a gent com jo gaudir de magnífiques obres de Rebecca West o de Janet Lewis, entre altres grans autors l'existència dels quals desconeixia.
El lema d'aquest Regne és Ride si sapis, és a dir, 'riu si saps'. El valor del que és jocós i amable. Carme López, l'encarregada de les successives edicions dels seus llibres, va ser nomenada pel seu marit, Javier Marías, 'Dama comanadora de l'Ordre de l'Estrella Rodona'. Carme López Mercader és economista i és una dona afable i somrient que irradia alegria i transmet confiança. Fa uns mesos va publicar un conte per a nens que va merèixer la meva atenció i que ha fet que, novament, m'aproximés a la literatura infantil. Es titula Unes misterioses pistes (B de Blok), i compta amb les il·lustracions d'Eugènia Trallero; uns dibuixos acolorits que són imprescindibles en aquesta classe de literatura o en els llunyans i entranyables còmics, amb els quals molts passem hores i hores, absorts.
Seguint la clàssica cadena de plantejament, nus i desenllaç, Unes misterioses pistes presenta Unai i Berta, fills de Mar i Miguel, en uns dies de gaudi familiar a prop de la platja. Els acompanyarà la tieta Lidia. Amb una comunicació plena d'acolliment, afecte i saviesa, se sap i vol alimentar la curiositat dels més petits. Temps i afanys compartits. Tot molt senzill ia l'abast de tothom. Mitjançant una riallera endevinalla es promou preguntar a qui sap i, així, es parlarà de la closca d'un animal que no té closca: el cranc ermità no en té, però es fica als cargols buits. Casa i amagatall alhora.
O s'enuncia el reconeixement de la condició personal dels éssers humans: “-Jo sóc una persona?!- va preguntar la nena, somrient radiant i amb una cara entre sorpresa i il·lusionada”. La clau de totes les claus, la negació de les quals produeix innombrables humiliacions i tràgics esquinçaments.
Aquest conte em va portar, a continuació, a llegir-ne un altre publicat dotze anys abans i amb il·lustracions de Marina Seoane Pascual. L'autor del text és Javier Marías, de qui Carme López és vídua. Es titula Vine a buscar-me. L'editorial va ser presentat com una manera d'acostar-se als grans autors de la literatura d'adults. Hi ha un misteri enterrat al bosc, que potser pot conduir fins a un primer amor. Una història, se'ns diu a la contraportada, on l'amor i la generositat salven les barreres del temps.
També dos nens: l'Héctor (de vuit anys) i la germana petita que viuen amb els pares, però passen part de l'estiu amb els avis. La Marina, l'àvia, és qui juga més amb ells i els ensenya a tenir límits. Tot i això, en aquest relat l'atzar té espai i ens conduirà a la zona fantasma, tema bàsic de Marías. Héctor troba enterrada al bosc una caixa de galetes amb una foto i una carta a l 'Estimat desconegut', a qui es demanava que anés a buscar-la i ajudar-la. Signada amb un petó per Celia.
L'àvia adverteix una connexió en aquesta fotografia i aquest nom. I el nen reacciona amb un acte d'afirmació personal:
“Hèctor es va quedar pensatiu. Després va dir amb resolució:
-Sí, vull que sàpiga que algú va trobar la carta i que he estat jo”.
Cal fomentar l'educació sentimental que fa possible que sobresurti la primor del que és senzill i que encoratja a la superació ia l'afermament de les relacions. És l'ordit necessari per incorporar la dimensió amorosa i la idea de dignitat personal a la vida humana. Massa gent viu d'esquena a tot això, lluny de la bellesa i el candor, menyspreats com a ridículs. Això, l'esperit mundà que no veu més enllà de la possessió, es tradueix en un demolidor augment de la infelicitat i la brutalitat. Per això, acostar-se a la bona literatura infantil i assaborir-la resulta balsàmic, encara per als més grans.