Banderes de països d'Amèrica Llatina

El buit

Article d'opinió de l'ambaixador Óscar Hernández Bernalette

Hi ha una pregunta que reiteradament em pregunten estudiosos i amics preocupats per Amèrica Llatina i Veneçuela. Què els va passar? Per què van perdre el rumb democràtic? No era a l'agenda internacional de fa tres dècades com a projecció el viratge que donaria Veneçuela. Tot estava bé, però no ho estava. El remei va ser demolidor. Per descomptat, una resposta honesta ha de deixar de banda les passions, les vivències, les angoixes personals, les arbitrarietats a què puguis haver estat sotmès. A la Veneçuela d'avui, tots hem estat atropellats d'una o altra. En forat tots es maltracten. El país sencer ha estat ofès, no hi ha veneçolans més feliços que altres, ni tan sols els que ostenten el poder i tenen recursos, estan bé, tranquils, gaudint, però la consciència és de vegades més cruel que l'aparent realitat. Sempre la vida et recorda el que vas fer malament, si li vas fer danys als altres. Tots sabem què es va fer bé i què s'ha fet malament. El país està malmès físicament i emocionalment. No hi ha manera d'enganyar la gent, L'economia per terra, les feines precàries, les pensions i jubilacions una vergonya , la salut de la nació deteriorada. Les nostres ciutats, descurades, la gestió pública ineficient, amb algunes llampades, però en general molt maltractada. El pitjor, la diàspora, la partida de milions de veneçolans, els fills, nebots, els fills dels amics. Un cop baix a la nacionalitat.

Però potser , la pregunta, què ens passo? La resposta és més àmplia que la passió política. No tot va començar en revolució. Ens descuidem, els contrapesos eren fràgils, l'estat de dret, tenia les seves limitacions, la pobresa creixia i la democràcia era deficitària. El passat li va obrir la porta al present, vam descobrir que hi havia menys demòcrates dels que ens vam imaginar. La majoria del país vol els camins curts per a lèxit. Al crit de revolució i canvi, ens llancem al buit. El govern es va convertir en amo i senyor de les institucions, no hi ha balança que permeti contrapesos. Tothom va quedar atrapat. Fins i tot els que es volen quedar al poder a com de lloc estan embolicats, no saben com sortir del buit. Tot el país és a la foscor, atropellant-se, deixant poc oxigen, sobrevivint, tancant els llums d'esperança, per a alguns millor deixar-nos a les tenebres perquè una minoria sobrevisqui a costella dels altres.

Responent als que indaguen, sempre hi ha sortides, no hi ha desastres eterns, per això hi ha les negociacions, per buscar alternatives, per equilibrar-se, tots guanyen, ningú perd, la majoria del país sap el que vol, ni més ni menys que més democràcia, més institucions independents, respecte pel proïsme. El país ha de reflotar, sortir del buit, en cas contrari la crisi es manté, en sobreviguessin uns quants a costelles de la majoria, però compte, la vida que navega en incertesa és tràgica. És una bomba de temps. Millor desemboliquem el cordill de la discòrdia. Vegem la llum què hi ha a dalt com la guia, el camí. Que Veneçuela es retrobi, que assumim les càrregues que ens corresponen, que mirem endavant i menys pel retrovisor. El país exigeix grandesa, esperits nobles, direcció sense traves i sobretot humilitat per aconseguir un canvi que permet apostar per un país millor, que ens faci una nació pròspera de nou, que no confrontem sinó que construïm. En democràcia hi ha les eines perquè el país es reinsereixi, sigui reconegut, reintegri la família de la diàspora, que sigui de nou una opció per a la inversió, la generació de llocs de treball dignes. Tenim massa oportunitats en tants sectors, sigui energètic, turisme, agricultura, mineria i medi ambient. Tot és possible, reconstruir una nació es pot, unes les eleccions transparents són la ruta. Només així aconseguim sortir del buit.