Fa dies que les xarxes socials es fan ressò de la campanya d'assetjament i intimidació de la qual Sílvia Carrasco, coneguda professora d'Antropologia Social de la Universitat Autònoma de Barcelona, està sent objecte per part d'un grup d'estudiants. Un grup que es presenta com una organització juvenil i s'autodenomina – ni més ni menys! – “Moviment Socialista”. Els atacs contra Sílvia Carrasco, durant molts anys quadre destacat d'ICV i referent del feminisme abolicionista, no són nous. Han refermat, però, arran de la controvèrsia al voltant de la llei trans, amb què s'ha mostrat molt crítica, i li han valgut l'acusació de transfòbia. Una acusació que, com li agrada dir a Carmen Calvo, s'aboca contra aquelles dones amb qui no es vol discutir. I és que, més enllà, de l'acord o la discrepància amb les postures que defensa Sílvia Carrasco, un fet resulta difícilment qüestionable: sempre les dóna suport amb dades contrastades, amb estudis sòlids… i sempre les sotmet a discussió. Diguem que Sílvia Carrasco forma part d'una tradició acadèmica “il·lustrada”, educada al rigor científic i al pensament crític. El que té al davant és tot al contrari: menyspreu pel coneixement i l'exaltació fanàtica i sectària d'una creença interior, convertida en mesura de totes les coses i imposada als altres per mètodes cada cop més agressius. En el fons, estem davant d'una reedició de la lògica inquisitorial: l'acusació d'heretgia, pronunciada per l'única veu autoritzada per a això –aquells que, suposadament, se senten ofesos per una opinió–, no admet rèplica ja que el pecador no pot sinó bressolar-se a la seva abjecció, i porta adossada la condemna: l'ostracisme social, l'assetjament laboral, fins i tot la violència.
El que és inquietant no és només que aquest fenomen sorgeixi a la Universitat, qüestionant pilars tan sagrats de l'acadèmia com la llibertat de càtedra i la llibertat d'expressió, sinó que ho faci davant d'una actitud diletant i acovardida per part de claustres i autoritats, responsables a principi de preservar aquests valors. I resulta tant més torbador com que els incidents a la UAB – la professora Juana Gallego ja havia estat objecte del boicot de la seva càtedra – van in crescendo i semblen anunciar el desembarcament a les nostres facultats d'una onada d'intolerància que s'està assentant des de fa anys a els campus americans. Una onada que es presenta com d'“esquerres” – i que, com diu la filòsofa Susan Neiman, autora de “L'esquerra no és woke”, potser ho és emocionalment, però en absolut en els seus mètodes i objectius, profundament reaccionaris -, i un moviment que obre el camí a la dreta rdicalitzada ia l'extrema dreta. A l'àmbit universitari com al conjunt de la societat.
Helen Pluckrose i James Lindsay (“Teories cíniques”. Aliança Editorial) situen els orígens d'aquest moviment en el salt a l'activisme des dels estudis que s'han anat desenvolupant les últimes dècades sota les premisses del pensament postmodern – teoria postcolonial, queer, interseccionalitat, gènere… fins i tot discapacitat i gras – i que es caracteritzen per un rebuig de la ciència com a mètode de construcció del coneixement humà i d'aproximació a la veritat, i la substitució pel relativisme, la recerca d'identitats definides i valoritzades en funció de l'opressió que pateixen i les autopercepcions com a font de saber irrefutable. Naturalment, des d'aquesta perspectiva, els objectius col·lectius d'emancipació que havien definit a l'esquerra desapareixen en favor de causes espasmòdiques que no admeten cap debat racional. Pluckrose i Lindsay denuncien que aquesta tendència es presenti com un moviment de “Justícia Social”, quan en realitat els seus objectius tenen poc a veure amb la justícia social, preocupada per la igualtat de drets, oportunitats i condicions materials de vida de les classes laborioses, que havien defensat històricament l'esquerra, les lluites d'emancipació i els moviments progressistes en general.
I no, no estem davant del comportament tirànic d'una minoria d'estudiants malcriats. “El que està passant a les universitats és un problema real, aquestes idees estan afectant el món real. Solucionar el problema a les universitats no és una distracció en la lluita contra la dreta populista antiintel·lectual sinó, de fet, una part vital de la mateixa. (…) El món real està canviant per integrar les habilitats d'aquests estudiants, i s'ha format una indústria de la justícia social, dedicada a entrenar empreses i institucions per aplicar la veritat segons la justícia social. Ha aparegut un nou lloc de treball anomenat “Responsable de Diversitat, Equitat i Inclusió” (o alguna variació semblant). Aquests responsables són els arquitectes i capatassos de revolucions toves: són inquisidors, buscant incidents de prejudici i desigualtat. (…) No és estrany que es concentrin sobretot en l'educació superior, on, segons alguns informes dels Estats Units, el nombre de responsables de diversitat està creixent ràpidament i el seu sou és tres vegades més alt que el del nord-americà mitjà, superior fins i tot al dels catedràtics. Tot i això, aquests responsables no estan limitats a l'acadèmia. També apareixen als departaments administratius i de recursos humans, inclosos els ajuntaments. Segons un important portal de recerca de feina del Regne Unit, els treballs d'igualtat i diversitat són molt comuns a la Comissió d'Igualtat i Drets Humans, a associacions professionals, al Col·legi d'Advocats, a col·legis i universitats, cossos de policia, grans empreses del sector privat, autoritats locals, associacions sindicals i en l'administració pública.” Si les tendències que s'inicien a l'altra banda de l'Atlàntic acostumen a desembarcar aquí amb força, una mica més tard, cal témer que això sigui el que ens ve a sobre.
I, pel que fa a la llibertat acadèmica, la perspectiva no sembla més favorable. “Sembla que algunes opinions – opinions acadèmiques compartides per professionals – són massa perilloses i fins i tot “violentes” per merèixer un micròfon. Al contrari que la cancel·lació – quan es revoca la invitació a un ponent –, les polítiques que d'entrada prohibeixen certes opinions atreuen poca atenció. Al Regne Unit, més del cinquanta per cent de les universitats restringeixen la llibertat d'expressió, sobretot algunes opinions sobre religió i identitat trans.” No hi ha dubte que aquesta tendència és ja present a les nostres aules. Els primers mossalets disposats a reeditar les actuacions de fe pifan d'impaciència. Queda per veure quanta dignitat i valentia queda a les autoritats acadèmiques per resistir l'escomesa.
Perquè, si cedeix, el futur no pertanyerà a aquests inquisidors de tres al quart, sinó a l'extrema dreta. “Le Monde” publicava el cap de setmana passat un interessant reportatge sobre els diplomats universitaris que, en un nombre creixent, voten i es mobilitzen a favor de Donald Trump. Alguns exemples, observats a la universitat pública de Clemson –25.000 estudiants–, a Carolina del Sud, no podrien ser més eloqüents. Trevor Tiedeman, fill d'una família obrera, és l'organitzador d'un col·lectiu militant republicà al campus. Ell mateix explica quina va ser una de les seves últimes batalles: “En el curs de l'últim semestre, van col·locar tampons higiènics als lavabos per a homes. Això enviava un missatge ridícul: que els homes podien tenir la regla. Protestem i informem els mitjans de comunicació. Al cap de dos dies els van retirar. Ens mobilitzem en defensa de la veritat biològica”. Poc després, el grup va organitzar un acte molt menys rigorós, projectant un documental conspiranoide sobre la mort de George Floyd, l'afroamericà mort a mans de la policia de Minnesota el 2020. Una altra universitària, també afroamericana i d'origen humil, JeAnais Mitchell, explica sentir-se atreta pel moviment a favor de la reelecció de Trump després de la perplexitat que li va causar la imatge de “l'esquerra” al campus: l'organització d'un drag show i la possibilitat que cada estudiant escollís el pronom amb què volia ser designat. “Cadascú està fet a imatge de Déu, home o dona. Jo no estic disposada a mentir per complaure ningú”. Més enllà de l'expressió en termes religiosos fervents, el sentit comú –accessible a la gent a la qual certa esquerra fa temps que no parla– s'expressa per boca d'aquesta jove.
I aquí tenim el veritable problema, si l'esquerra no recupera el seny, després dels efímers inquisidors woke es perfila l'arribada d'una regressió cultural i civilitzadora. És a dir, d'una dreta populista que, per a la nostra vergonya, s'haurà obert pas invocant – abans de sepultar-la per sempre – la raó il·lustrada, menyspreada pels fills de la postmodernitat. “Moviment socialista”, “justícia social”. Ens toca rescatar les paraules. Veient el que passa aquests dies a la UAB no puc gens que recordar l'actitud envers el coneixement que em van inculcar els meus grans, començant pels meus avis materns. El meu avi, cenetista, va viure la Barcelona llibertària dels ateneus i els centres culturals, àvids de saber, lluitadors per l'educació de la classe treballadora. La ciència havia d'aportar progrés a la societat, a la qual pertanyia el coneixement i la difusió del saber faria que els més humils s'alcessin per fi sobre la seva condició. La meva àvia, obrera tèxtil des dels onze anys, ni tan sols va anar a escola. La seva obsessió va ser que la meva mare cursés estudis –per no ser esclava de ningú– i tingués un ofici –per no dependre d'un marit. Per aquella generació era un somni i un anhel que els seus anessin un dia a la Universitat, veritable temple del coneixement, on els més savis impartien les seves disciplines. No puc ni imaginar-me la cara que posarien veient uns estudiants tractant de silenciar una professora i reivindicant “espais segurs”, on les seves creences no es veiessin pertorbades per la crítica racional. Ben al contrari, el que hauria de caracteritzar l'acadèmia és la inseguretat intel·lectual als seus paranimfs. La investigació científica avança qüestionant amb noves dades allò que crèiem saber, construint nous consensos; el pensament crític obre debats, impulsa noves reflexions... Ningú no hauria de sortir “indemne”, tal com va entrar, d'una universitat digna d'aquest nom. Sacsejada per la història del segle XX, que encara no ha paït, l'esquerra s'ha ficat en camins que l'allunyen dels seus orígens i la porten enlloc. Per retrobar el rumb, el primer és recuperar banderes que mai no hagueren de ser abandonades. Com la defensa de la llibertat d'expressió davant de qualsevol indici de totalitarisme.