Un altre any més arribem al 8M, una data en què se celebra el Dia Internacional de les Dones, abans amb el nom de “Dia Internacional de la dona Treballadora”, que han canviat no sé per què. M'agradava més aquest darrer.
Totes les dones som treballadores tant si ho fan en una feina fora de casa, com les que han decidit treballar dins de casa. Aquestes últimes no tenen horari, ni cobren un sou, ni quan compleixin els 65 anys percebran una pensió amb què sentir-se lliures per continuar vivint amb la seva parella o anar-se'n perquè no ho aguanta, a causa dels maltractaments que solen rebre'n força. Són massa les dones que continuen convivint amb els marits perquè no reben una pensió que pugui cobrir les seves necessitats.
Que les dones han aconseguit reduir la bretxa amb els homes a la feina: sous, ocupar llocs directius és una veritat a mitges. Ho han fet perquè el món evoluciona, perquè les dones han anat reivindicant-ho, lluitant i no s'han rendit fins ara –i seguirà així– perquè és un element molt important perquè això passi.
Que la majoria dels homes han anat assumint que la realitat ha canviat que cal adaptar-se als nous temps, també. De totes maneres, no cal llençar coets perquè encara queda molt camí per recórrer. La realitat és la millor mostra que és així. Les dades demostren que les coses van més lentes del que voldria.
El camí que ha marcat la lluita feminista és la de sense pressa tots els que ostenta el poder volen, però sense pausa. És el camí de la tortuga, encara que ens agradaria que fos com el de la gasela. Som massa les dones reclamant la igual de drets, que es van complint lentament.
Les dones són majoria en molts sectors: sector serveis, neteja, servei domèstic, la universitat, infermeria, educació, hostaleria, les dones són les grans cuidadores dels fills, la gent gran o quan els fills o qualsevol familiar necessita cura.
Són les dones les que compleixen aquesta feina, no és cosa d'homes, encara que hi hagi qui ho faci, encara que són una minoria. L'adjudicació de determinades tasques a les dones és una cosa que es dóna per fet, en ple segle XXI. Una cosa que hauria de canviar, potser aquí la culpa és nostra en no posar límit. No es fa i la situació es dóna per assumida perquè sí, o perquè no es vol estar permanentment discutint.
Les feines no tenen nom de dona. La feina, les dedicacions, són tasques de tots, independentment del sexe, és de sentit comú, de respecte i perquè no de tolerància.
Cal canviar la mentalitat sobre els drets de tots, així com les obligacions que gairebé sempre hi recauen. És una distribució injusta i arbitrària. Això ha de canviar, és una lluita de segles a què mai no s'ha de renunciar.
El que no ha canviat, és més continua empitjorant són els drets que alguns homes creuen tenir sobre les seves parelles, que consideren de la seva propietat, si, fins i tot al segle XXI.
Per això els assassinats masclistes van creixent, sense que s'estigui posant els recursos suficients per acabar amb la llastra. La famosa frase “si no ets meva no seràs per a un altre”, continua vigent, no és fruit de l'Espanya profunda, també es dóna a les ciutats, als pobles, a qualsevol lloc. Situacions que cal evitar més aviat que tard.
No només és el deure dels governants. Aquí s'hi ha d'implicar des de les pròpies famílies educant i donant exemple fins i tot als centres educatius que des de baix han d'ensenyar la igual de drets i deures que tenen tots i totes. La igualtat cal explicar-la, però sobretot cal practicar-la. Queda molt de terreny per recórrer, però cal continuar fent-ho.
Una societat no pot permetre que les dones continuïn morint a les mans dels homes que es creïn els seus propietaris. L'esclavatge fa temps que va ser abolida.
La lluita conjunta continua i encara que sigui un tòpic, ni un pas enrere, ni una concessió més, ni un assassinat més.