Les eleccions basques comencen oficialment la campanya. Es presenten interessants per conèixer si EH Bildu donarà el sorpasso al PNB, però crec que no. Si fos així, Bildu demanaria als socialistes bascos que donessin el seu suport al govern, des de dins o des de fora, encara que el PSV vol continuar mantenint el plàcid pacte amb el PNB. A tots dos els va bé, especialment als nacionalistes. L'interès està en els resultats i la formació de govern, perquè el PP a Euskadi té la seva quota i si no es produeix un miracle seguiran on eren. La lluita entre Sumar i Podem estarà present en aquesta campanya. Es presenten per separat, divisió de vots, que dóna com a resultat que cap de les dues formacions no aconsegueixi representació. Vox, que actualment en té un, és possible que el mantingui.
A Catalunya, la convocatòria del 12 de maig està aportant nerviosisme sense començar oficialment la campanya. L'enfrontament obert entre ERC i Junts no s'amaga. És la batalla per qui és el partit més autèntic de l'independentisme. El que ha aconseguit estrènyer més les femelles al president Pedro Sánchez per lluir al seu pit més medalles, entre elles la llei d'Amnistia, que tot i estar aprovada pel Congrés, està parada al Senat, que esgotarà al màxim els terminis per tornar-la al Congrés i ser aprovada definitivament: aplicar-la fer esborrall i compta nova amb els que tenen causes judicials pendents: Tot el que ha passat haurà estat un somni, no precisament d'estiu. Tot i això, queda l'escull de la justícia espanyola i l'europea.
A l'enfrontament de Junts, que concorren amb les sigles Junts+Puigdemont per Catalunya com a enganxament de vots, se li suma la formació Alhora constituïda per Clara Ponsantí i Jordi Grauperats desil·lusionats del fugit i ERC-, i l'Aliança Catalana de Silvia Orriols, que ha generat preocupació entre el sector independentista. Les enquestes que sortiran al llarg de la campanya, unes quantes, aniran situant les formacions en un lloc previsible. Les enquestes no són fiables, però sí indicadores de tendències. Així que conforme vagin passant els dies, s'acosti la data fatídica i les enquestes vagin reafirmant les dades, els nervis es faran més evidents i conseqüentment les sortides de to augmentaran, l'espectacle estarà servit. Mentrestant, el PSC continua sent assenyalat com el partit més ben situat per guanyar a les urnes. Guanyar si, governar és una altra cosa. De totes maneres, la cautela hauria de ser l'arma dels socialistes, no cal fer fora les campanes al vol abans de conèixer els vots.
Després de les votacions, i segons els resultats, vénen els pactes. Ningú aconseguirà la majoria absoluta, és clar que no. Els escenaris que es presenten després dels hipotètics resultats són dos: o els socialistes pacten amb els republicans –amb permís dels Comuns de Colau que vol entrar en el tracte– o acord de tots els partits independentistes –sense Aliança Catalana– que puguin sumar. Amb tant de partit independentista, es fa gairebé impossible el pacte, però no impossible del tot.
Queden al'escenari els resultats del PP i Vox. Segons vaticinen els sondejos, els populars poden triplicar el nombre de diputats a costa de Ciutadans, mentre que Vox es manté o baixa. Això de Ciutadans seria una pena la seva desaparició, sempre ho dic, és bo que hi hagi un partit de centre. Amb aquest panorama, és possible que totes les conjectures que es plantegin facin impossible un pacte. Què passarà aleshores? A més d'una desgràcia, pot significar que es tornin a plantejar noves eleccions. Catalunya s'ha convertit els últims anys en un laboratori electoral, sense que s'hagi aconseguit fer una fórmula que immunitzi del virus que està acabant amb massa coses. El filòsof Heràclit deia que “els grans resultats requereixen grans ambicions”,
Així que, amb tantes eleccions, la ciutadania estarà més que entretinguda, o saturada fins a la gorra.