Després de sis mesos d'una ofensiva devastadora de l'exèrcit israelià a la franja de Gaza, resulta impossible dir si el pitjor ha quedat enrere, entre els enderrocs de la ciutat martiritzada… o si encara ha d'arribar. El món ha assistit, còmplice o impotent, a un setge medieval guiat per la intel·ligència artificial més moderna. La majoria de les víctimes, nens. Morts sota les bombes o intervinguts sense anestèsia a hospitals ràpidament arrasats. La tragèdia de Gaza interpel·la la consciència de la humanitat. Però dóna també una llum crua sobre la geopolítica del segle XXI.
En els nous equilibris estratègics que sorgeixen de la crisi de l'ordre global de les darreres dècades, el poble palestí continua sent “una nació sobrant”. Estats Units, principal valedor d'Israel, ha estat incapaç de contenir la ira venjativa del govern israelià. (I això potser costarà a Biden l'elecció presidencial). Però Europa – malgrat els honrosos esforços de Josep Borrell i de la diplomàcia espanyola, entre d'altres – tampoc no ha sabut mostrar prou fermesa davant l'insuportable. No cal dir que l'actuació desmesurada d'Israel i la tebior dels seus aliats han vingut com a anell al dit Putin i la Xina en els seus esforços per incrementar la seva influència al “Sud Global”, injuriant el doble raser de les velles metròpolis i desacreditant a les democràcies liberals. Per la seva banda, els països àrabs, més enllà d'una retòrica propalestina destinada a les seves poblacions, tampoc no han mogut un dit.
Amb un govern, el de Netanyahu, que necessita perllongar la guerra per mantenir-se al poder, la prossecució del conflicte pot derivar en un enfrontament regional amb l'Iran i les seves forces afins. Més enllà d'aquesta amenaça, però, la sang abocada a Gaza inscriu la violència dels Estats i el qüestionament del dret internacional com a paradigma de la nova situació mundial. Amb la guerra d'Ucraïna arribant a un moment crucial, marcat per l'escassetat de municions a Kíev i el perill d'un replegament estratègic americà –que donaria ales al Kremlin–, és hora que s'encenguin els llums d'alarma per a l'esquerra.
Només ella pot engegar un projecte federal que agrupi i potenciï les fortaleses democràtiques d'Europa davant de les derives nacional-populistes que la tenallen. Però l'esquerra també ha d'abraçar la complexitat de la situació, si vol ser escoltada per la majoria social treballadora i l'opinió progressista de les nacions. No és fàcil aconseguir-ho enmig de l'estrèpit de les armes, quan l'emotivitat ho desborda tot i els ressons de la història ressonen als cors com una veu del present. Exemple i prova d'això és la instantània sobre l'estat d'ànim i la percepció de les coses per part de la societat israeliana que ens brinda l'entrevista realitzada per Le Monde a Jérôme Bourdon, historiador i sociòleg especialitzat en l'estudi dels mitjans de comunicació, instal·lat a Israel des del 1997, entrevista que reproduïm a continuació.
El triomf de la causa palestina i una solució democràtica del conflicte són impossibles sense un tomb decisiu al si de la societat israeliana, avui encegada pel fervor patriòtic. Moguda per una justa indignació davant de la barbàrie, l'esquerra no sempre ha sabut buscar la manera d'accedir al poble per separar-lo dels fanàtics i els aventurers. Ignorant o subestimant l'impacte del 7 d'octubre - quan no situant-lo a la suma i segueix del registre de la resistència anticolonial -, una part de l'esquerra ha fet un flac favor a la causa que defensa, aprofundint la incomprensió i el recel dels qui , tard o d'hora, hauran d'apartar del poder els senyors de la guerra i apostar pel diàleg amb els palestins. Un cop més cal dir-ho: sota pena de caure en un esteticisme autocomplaent i estèril, l'esquerra no es pot conformar amb estar “al costat correcte de la Història”: la seva tasca és fer bascular la Història del costat del progrés i la fraternitat entre les nacions.
L'època convulsa que anuncia la tragèdia de Gaza ens obliga a un sobreesforç de determinació i intel·ligència política.