L'escriptora russa Nadezhda Hazin va aconseguir una cosa que, ateses les circumstàncies, semblava impossible: preservar i divulgar l'obra del seu marit, l'escriptor rus Osip Mandelstam (1891-1938). A partir del 1934, les autoritats soviètiques van pretendre eliminar i fer desaparèixer les seves obres, a més de tenir-lo empresonat per insolent amb el Règim. I encara va tenir sort de no ser afusellat; segons sembla, gràcies a la intercessió de persones influents amb Stalin.
De pares lituans, el nom de Mandelstam, Ossip, és una variant russa del Iosif jueu, del Josep que apareix a l'Antic Testament. El soroll del temps (Elba) és un llibre que Mandelstam va publicar el 1925 i que evoca la seva infància a Sant Petersburg. Hi retrata el que va denominar anys morts de Rússia, per estar embolicada en un profund provincianisme. De petit era tot ulls, així que podia recordar als “immòbils venedors de diaris, maldestres incrustats a les cantonades dels carrers, sense un crit ni un gest, estrets cotxes de cavalls amb el seu petit seient addicional per a un tercer passatger”. O recordar l'olor de cigars i de diners d'una casa. I deixava constància per escrit de tot plegat amb una prosa fascinant.
Vegem aquest altre paràgraf:
“Al laberint dels jardins posteriors, de les fleques i filats espinosos, ressonen els plors infantils, les escales de piano, els gemecs dels pacients als innombrables gabinets odontològics, l'entrexocar dels plats sobre les petites taules rodones dels xalets , els trinos dels cantants i els crits dels venedors ambulants”.
Osip Mandelstam era sensible al bon parlar i`a la mediocritat del que es deia, també a la manca d'humor que hi havia en determinades bromes i paròdies. Advertia la difusió d'una llengua inventada i completament abstracta: “Era tot el que es volgués, però no un idioma, ni rus ni alemany”. Admirava profundament la veu clara i sonora de la seva mare, el seu correctíssim parlar; ella era pianista i una gran lectora. En contrast, rebutjava el to ampul·lós i recargolat que trobava en el seu pare.
Pel que fa a un dels seus professors, a Mandelstam el sorprenia l'orgull que arribava a expressar per ser jueu: “Parlava dels jueus com les franceses ho feien de Víctor Hugo i Napoleó. Però jo sabia que guardava aquest orgull quan sortia al carrer i per això no se'l creia”. Incoherència i pusil·lanimitat.
Així mateix, evocava l'emoció que li despertava la música i com li enlluernava la força d'uns sons purs, tersos, transparents, serens, “com si fos una font”. Sentia embadalit per la música simfònica.
Qui era tot ulls i orelles, estimava les il·lustracions a tota pàgina d'unes revistes que van arribar a ser la millor font de coneixement sobre el món que hi havia al seu entorn. I les enciclopèdies de la ciència i la tècnica que avui (afirmava l'any 1925) ja no existeixen.
No obstant això, entenia que la seva memòria era enemiga de tot allò personal: “Un plenbeu no necessita memòria, en té prou de parlar dels llibres que ha llegit per tenir feta la seva biografia”.
Després d'haver assaborit les seves anotacions sobre el soroll que es va produir en el seu temps infantil o juvenil, no em puc preguntar per la vida i l'obra d'alguns autors desconeguts; pel buit que puguin deixar a cada possible lector (màxim quan des del poder se'ls ha perseguit i s'ha fet el possible per esborrar-ne tot rastre).
Igual que ens vam poder quedar sense les obres d'Ósip Mandelstam, ens hem quedat sense les obres d'altres escriptors (homes o dones), el rastre dels quals va ser totalment eliminat. Sorgeix també el fantasma de les pupil·les humanes que, per una raó o altra, no van arribar a omplir-se de vida per captar al seu voltant i transmetre una perspectiva, però que ningú va saber o es va interessar a encoratjar amb èxit.