La pluja que ha estat present aquests dies a Catalunya ha contribuït a millorar la situació dels embassaments, per tant, que respiri “una mica” més el govern de Pere Aragonés, que no guanya per ensurts en aquesta campanya tan marcada per les enquestes que donen la victòria als socialistes. El segon lloc és per a Puigdemont ia ERC el situen en tercer lloc. No és plat de bon gust després de les gestes del fugit i la poca col·laboració del grup Junts en aquests anys de govern en solitari dels republicans.
Davant aquest panorama d'estrès polític, apareix com a “aigua de maig”, la Fira d'Abril de Catalunya, on s'ha vist polítics -en plena campanya electoral- conversant amb els milers d'assistents a la mateixa, que per cert encara en continua uns dies. Feia goig veure el president Aragonès departint amb els “altres catalans” i les dones vestides amb vestits de farala estris de l'alegria- que ofereixen una elegància a les que el porten i un univers de colors que alegren la vista dels transeünts. El pitjor de l'assumpte és que mentre les dones utilitzen aquesta vestimenta, són poquíssims, per no dir inexistents, els homes que s'enfunden en un vestit típic andalús, amb barret cordovès inclòs. Fins aquí no arriba el fervor electoral dels polítics que han visitat les casetes del recinte del Fòrum, la ubicació de la fira. Tot i que seria bo veure'ls “disfressats”.
La sorpresa aquest dimecres ha estat veure pel recinte firal el president del govern Pedro Sánchez, que ha elegit la Fira d'Abril per fer el primer acte públic després de cinc dies de reflexió. Era un gest cap a Salvador Illa després de l'absència del líder socialista al primer míting de campanya a Sabadell, al qual no va poder assistir. Tot un gest que “suposem” agrairà el candidat Illa. Hauria estat bo, potser excessiu, veure'l disfressat amb el vestit andalús. Cos en té, no hauria donat el cant en no tenir una panxa cervesera que deslluís la vestimenta. L'acollida per part del respectable que omplia el recinte, com als bous, ha estat repartida.
La tornada a la feina -ja deia a l'anterior article que no marxaria- ha estat un desconcert total en tots els sectors, per l'insòlit de les seves jornades de reflexió. La seva tornada, amb entrevistes a la televisió pública, que em sembla bé, no tant a la privada, la SER, la seva ràdio amiga, ha estat un avís per a “navegants”: PP, Vox, els jutges, els poders econòmics i els malvats periodistes a qui els assenyala com a manipuladors, mentiders i autors de notícies falses. Això últim sorprèn molt… només cal repassar les hemeroteques per conèixer totes les mentides de Pedro Sánchez. Cal discernir entre els bons periodistes –els amics de Moncloa, els seus portaveus, els que reben la publicitat– i els altres. En aquest sac hi entren tots. Qui ho diu? Els catedràtics i nets col·legues que estan cada dia a ràdio, televisió ia les seves tertúlies adoctrinant. Ja ho he dit moltes vegades i ho repetiré tantes vegades com calgui, hi ha molts periodistes o mitjans que no m'agraden, però estem en democràcia, on la llibertat d'expressió és fonamental, per això quan qualsevol col·lega expliqui una mentida, ja hi ha mecanismes per tallar-lo, no cal anar prement més els periodistes i els mitjans de comunicació. Hi ha una frase que sempre l'havien atribuïda a Voltaire, però que recentment s'ha descobert que l'escriptora Britànica Evelyn Beatrice Hall utilitzava força, que diu: “No estic d'acord amb allò que diu, però defensaré amb la meva vida el seu dret a dir-ho”. És una frase tan gràfica que mai no s'hauria d'enterrar.
Els governs, siguin del color que siguin, no poden posar mordassa als mitjans, o intentar controlar-los amb diferents mètodes. Ara s'apunta a la “regeneració democràtica”, assenyalar els periodistes i els mitjans que no són afins. És una situació molt delicada i els professionals a través de les diferents associacions han de protestar, igual que la ciutadania. Els mitjans de comunicació, amb totes les mancances, que n'hi ha, no poden ser objecte d'assetjament i enderrocament fins a la seva aniquilació, no és bo per a la salut democràtica. L'intervencionisme es dóna als països amb règims autoritaris, Espanya ho ha patit durant 40 anys, no es pot assumir sense més que això, altrament, torni a apallissar la llibertat d'expressió.
Així, que la Fira d'Abril de Catalunya, amb l'alegria que porten els assistents quan s'han pres unes quantes cerveses o copes de fi, els faci recapacitar que tot no val, ni la fi, que no és cap altre que controlar tot allò que sigui discrepant, no justifica els mitjans. No s'hi val, ni es pot permetre.