A Ignacio Garriga de Vox no li arriba amb 88.973 euros per viure

Hi ha una dita popular que afirma “l'avarícia trenca el sac”. És cert que l'avar no té mesura de fins on parar amb les pretensions que cada dia van en augment. Sembla que ha perdut diversos sentits, viuen a un altre món que s'han creat. El que passa és que la realitat supera la ficció i tot s'acaba descobrint. Especialment si aquests avars pertanyen a la classe política i tenen la capacitat d'omplir-se les butxaques, que no són totes, però sí unes quantes.

Els nous polítics, que no tenen experiència, ni formació, que l'activitat privada no ha existit i si l'han practicada ha estat mínimament, cosa que comporta que en molts casos es perdin i creguin que el poder ho pot tapar tot, Viuen en un món que no és real i on “tota la muntanya és orenga”. Als que han aconseguit ocupar algun càrrec de representació, el gall dindi se li puja al capdavant i allò que els havien ensenyat - “estan per servir la gent”- resulta que s'inverteix en “la gent els ha de servir a ells”. Sempre ho dic, no tots són iguals, però sí un nombre important.

Quan ja formen part del món polític, no escullen el millor del mateix, sinó el que més els reporti personalment i políticament. En poc temps hem tingut diversos exemples: Ciutadans, com a partit de centre venia a cobrir un espai necessari. El seu líder i fundador, Albert Rivera, prometia un canvi en aquest món. Promeses, parlava bé, tenia bona imatge, però l'ambició el va portar a la ruïna política i va arrossegar el partit a la irrellevància. Pablo Iglesias líder de Podem, un altre polític que es creia -segueix creient-se- l'home que acabaria amb la casta. I el que va fer va ser acabar amb tots els companys que van iniciar amb el projecte amb ell. Li va pujar l'ego a la terrassa i de dir que no canviaria de barri va passar a comprar un casopló. Al final va acabar com va acabar, això sí, segueix controlant el partit i col·locant la seva dona com a eurodiputada, que és del que es tractava. .

El jove i brau dirigent de Vox a Catalunya, Ignacio Garrida, diputat al Parlament de Catalunya, a qui tant se li omple la boca de parlar de corruptes i de defensar l'honestedat, entre altres coses, moltes poc tolerants, resulta que del que diu a allò que fa, hi ha un riu ampli. Per això que l'aigua s'ho emporta tot. És que Garriga, dentista de professió, en aquest amor intens de defensar els “interessos” de la gent i la unitat d'Espanya, ja que el bon home, que guanya com a parlamentari un sou “ridícul” de 88.973 euros anuals, segons les dades de la Cambra autonòmica, ja que a ell no n'hi ha prou i durant dos anys va facturar al seu grup parlamentari uns 52.400 euros que pel que sembla es gastava en coses personals. És que va arribar a la política a solucionar els problemes de les persones i té ben assumit que “la caritat comença per un mateix”. Senzillament els ho ha aplicat. Qui controla els comptes del Parlament, no se n'havien adonat? És una pràctica habitual de les senyories? Doncs que s'ho facin veure, o que se'n vagin a l'oftalmòleg que potser és un problema de visió, i no hi ha mala fe.

El problema de Garriga no és altre que parlar gaire, se li escalfa la boca i després passa el que passa. No es pot acusar els altres, sense mirar-se què fa ell, i més d'un company de Vox. Diuen que a la política se servirà, no a enriquir-se, com alguns ho estan fent. No sé qui va dir que l'avarícia és com el foc, “com més llenya, més crema”.

Aquesta situació de Garriga, el pur i ètic, no és nova ni única. Algú hauria de revisar on van a parar els diners que reben els grups polítics a qualsevol institució, que teòricament haurien d'estar revisats pels interventors. Segur que moltes sorpreses s'endurien els ciutadans en assabentar-se de com es gasten aquests diners. Moltes sorpreses. Ho faran? No perquè no només ho fan un o dos grups polítics, sinó tots.