Des del cercle d'amics cultes i homosexuals de Federico García Lorca s'hi ha atribuït el neologisme epent (o epèntic) com a sinònim de gai.
Una clau de referència entre iniciats, una intercalació (o epèntesi) dun so o una nota particular. Així, els qui creguin, però no procreen. Una sexualitat laberíntica perquè era reprimida ia la qual se li tancaven totes les portes.
El gran africanista Pablo-Ignacio de Dalmases ha dedicat un llibre a tractar la intimitat sexual de García Lorca, una biografia qualificada de gai.
Els Novios de Federico (Càntic) és un llibre ple de documentació, amb unes sis-centes notes a peu de pàgina; una mitjana de dues per pàgina.
He de dir que em desagrada vivament la intromissió a la vida íntima de ningú; inclosa, per descomptat, la sexual. Em quedo amb els versos de Federico, una font constant d'inspiració de bellesa i intensitat en el sentir, que buscava “l'equilibri serè del rimar”, enmig de l'angoixa que de vegades li arribava a ofegar.
El poeta afirmava que, de vegades, sabia què sentia, però no ho podia expressar. El poeta que, estimant el millor d'Espanya, deplorava el desert on moren les idees grans dominat per gent anodina, vulgar i envejosa.
Com tantes altres, l'espanyola és una societat que, ahir i avui, té com a entreteniment preferit xafardejar sobre les vides alienes.
I que furga tot el que pot, fins a ventilar-les als quatre vents; de vegades, fins i tot, amb el gust d'escorxar. La qüestió és que Federico va aconsellar per escrit un dels seus amics més estrets que no llegís les cartes a ningú, “doncs carta que es llegeix és intimitat que es trenca”. No cal afegir res, l'opinió del poeta és molt clara. Contravenir-la i vulnerar-la és lamentable.
No necessita que l''humanitzin', convertit en un pillamosques (modisme aplicat a qui tenia perícia a atrapar els joves que li agradaven).
Federico era molt eloqüent i tot ho celebrava i tot ho reia, també les flors de la nostra amistat: “tens una ànima bella que jo he vist moltes vegades en la delicadesa de la teva profunda mirada”.
Com no podia ser altrament, el geni de Federico estava entreverat amb les coses més corrents de la vida humana.
De Dalmases diu que és lícit preguntar-se si García Lorca va arribar a viure amb plenitud l'amor o si s'enamorava de la persona equivocada, com és freqüent.
D'aquesta manera, indaga en la volatilitat de les relacions eròtiques i en l'itinerari ideològic que va seguir cadascun dels seus amants.
Llegeixo que Luis Rosales (el poeta falangista que va refugiar a casa seva Federico i d'on va ser tret per força per ser vilment, atroçment assassinat) li va confessar a José Luis Vila San-Juan el 1975 que el van fer fora de Falange i li van imposar una multa de cent mil pessetes (equivalent a dos milions de pessetes de fa mig segle) que va pagar el seu pare i va dir que a ell no el van matar gràcies a la intervenció del doctor Narciso Perales.
Torno a la lectura directa de versos de Federico García Lorca, on hi havia dignitat, puresa, pietat, temor, tendresa:
“Què tou amb les espigues! / Que duro amb els esperons!”.
“Que jo només anhelo ser ànima, / ser crepuscle, aurora, ser flor, / ser molt bo, molt nen, molt pobre, / ser demà, ser mel, ser amor”.
“Apiada't de tot el que mor sense saber per què mor”.
“Per una abraçada sé jo totes aquestes coses”.