Lincoln a la Generalitat

En temps d'exabruptes i desmesures dialèctiques convé manejar amb cura les analogies històriques, ja que tendeixen a ser llegides com a equivalències, afegint dramatisme a les controvèrsies. Tanmateix, ia condició de saber guardar les proporcions, algunes evocacions d'esdeveniments significatius ens poden il·luminar a l'hora d'afrontar les disjuntives del present. M'atreveixo a creure que és el cas d'un capítol, particularment inspirat, del llibre de l'assagista i antic líder del Partit Liberal del Canadà Michael Ignatieff, “A la recerca de consol” (Ed. Taurus), una reflexió filosòfica sobre el perdó dels altres –i de si mateix– i sobre l'esperança; una meditació teixida a través de diferents figures del pensament humà i la creació, des de Pablo de Tarso i Ciceró fins a Camus o Max Weber, passant per Dante, Montaigne o el mateix Marx.

Però hi ha un passatge referit a Abraham Lincoln – concretament al discurs de la seva segona investidura, pronunciat el març del 1865, quan la sagnant guerra de secessió americana tocava al final – que mereix una especial atenció. I la mereix perquè tracta de l'àrdua tasca del governant cridat a ressaltar les ferides d'una nació traumatitzada ia recompondre la voluntat d'afrontar un destí comú després de l'esquinçament d'un enfrontament civil. Per descomptat, ni de bon tros el que ha passat a Catalunya durant el “procés” – una greu crisi política, institucional i social – té punt de comparació amb aquella tragèdia. No es tracta d'establir cap paral·lelisme sobre això. No obstant, sí que seria oportú recollir la manera com el president americà va abordar en aquell moment crucial la qüestió del retrobament entre els contendents, lluny de qualsevol voluntat d'humiliació dels vençuts, però sense obviar la raó de la lluita, ni el sentit de el seu desenllaç.

Lincoln era eminentment polític en el seu propòsit, encara que profundament creient –en una nació que encara ho continua sent– i no dubtava a recórrer a la terminologia religiosa en els seus discursos. Així, prenent possessió del seu càrrec, va començar per recordar el públic nordista que l'aclamava que l'enemic sudista “llegia la mateixa Bíblia i deia el mateix Déu”. “Podia haver definit la gran causa de la guerra com l'esclavatge del Sud i fer que tot el pes de la condemna moral recaigués sobre un sol bàndol, escriu Ignatieff. En lloc d'això, Lincoln va imprimir un gir moral decisiu a la qüestió en referir-se a la causa de la guerra com 'l'esclavitud americana', un Pecado Original –un 'delicte', segons ell – que tota la nació, tant el Nord com el Sud, havia de reconèixer ara com a quelcom propi. que tots dos es reconciliessin reconeixent les pèrdues de cadascun. (…) Però la reconciliació seria impossible, el 'renèixer de la llibertat' que havia demanat a Gettysburg naufragaria en la recriminació i l'odi, llevat que tots dos bàndols poguessin entendre la guerra no com la victòria d'un bàndol i la tràgica derrota del un altre, sinó com una catàstrofe per a tots dos…”

Poques setmanes després, Lincoln va ser assassinat. I, a la vista dels vents de fanatisme populista que bufen sobre els Estats Units, es podria creure que la Història ha certificat el seu fracàs. “La seva tasca no s'ha acabat i les paraules de la segona investidura, avui gravades a les parets del monument on es troba la seva estàtua a Washington, més que un consol són un retret”. Potser ho són. Però no deixen de representar tota una referència, especialment útil en aquests moments.

Les darreres eleccions autonòmiques han posat de manifest l'esgotament de l'ímpetu del procés. 700.000 votants, desenganyats, han retirat el suport a les formacions independentistes. Es va obrint pas el desig de tancar un capítol dolorós, que no ha portat res de bo per a la societat catalana. Tot i això, no ha estat la via del càstig exemplar, de l'escarment i la presó, propugnada per la dreta espanyola - que va atiar i enverinar el conflicte -, sinó el camí del diàleg, dels indults i de l'amnistia, propiciat per l'esquerra al preu de no pocs disgustos i incomprensions, el que ha permès dibuixar un nou escenari, encara fràgil. I a l'esquerra, a una esquerra de cultura federalista com la que avui encapçala Salvador Illa, correspon liderar des de la Generalitat una nova etapa, posant les coses a lloc.

En efecte, el fet d'una secessió unilateral –que va ser teatralitzat i sostingut per una agitació de masses, encara que mai seriosament preparat– ha estat políticament derrotat. Va ser una aventura tan irresponsable com antidemocràtica, que va posar en perill l'autogovern i va expulsar de la catalanitat la meitat –si no la majoria– de la població que no combregava amb el credo independentista. Caldrà reconèixer algun dia l'esquinçament emocional que això va suposar per a milions de ciutadans que durant anys van contribuir decisivament a aixecar aquest país ia conquerir-ne les llibertats. Alhora, no és possible obviar que el PP, buscant vots a Espanya a base de injuriar Catalunya i recorrent a les clavegueres de l'Estat contra l'independentisme, no va fer sinó exacerbar el conflicte.

El “procés” no només ha suposat una dècada perduda per a Catalunya, les amargues conseqüències del qual constatem en els dèficits de serveis públics i infraestructures que arrossega el país. També ha deixat un pòsit d'amargor i ressentiment sobre el qual comença a florir una extrema dreta ferotgement xenòfoba, incardinada a la marea nacional populista que amenaça els fonaments de la construcció europea. Per això no és possible cedir de cap manera a les pretensions retòriques del “tornarem a fer-ho”, ni davant de l'enèsima reclamació d'un referèndum que torni a reobrir la divisió del país. Com si el brexit no ens hagués alliçonat sobre la impossibilitat de resoldre per vies plebiscitàries les complexes qüestions que requereixen reflexió, deliberació democràtica i pacte! Tampoc cal admetre la idea que l'amnistia sigui una victòria de l'independentisme, com arriba a avalar fins i tot una part de l'esquerra, representada per uns comuns que no acaben de trobar el seu lloc a la nova configuració política. No. L'amnistia ha estat possible justament perquè l'aventura rupturista va fracassar, perquè pertany irremissiblement al passat. Amnistia qui pot. I qui entén que el vencedor no té dret a aixecar l'espasa de la venjança, mentre que el vençut té dret a reclamar la dignitat d'una derrota honorable. No es tracta de reescriure la història per emmascarar les responsabilitats que incumbeixen a cadascú, ni de pretendre una venjança, sinó de posar les bases d'una sortida esperançadora.

I això passa avui per un lideratge socialista a la Generalitat. Perquè, després de tot el que ha passat, és l'única força política que – sota una fórmula parlamentària o una altra – pot vertebrar l'anhel de la societat catalana de millorar l'autogovern i el seu finançament, de recuperar el temps perdut i d'enfrontar els reptes econòmics, socials i mediambientals que té el país enmig d'una inquietant situació internacional. Tant de bo les properes eleccions europees, sens dubte les més decisives de la història de la UE, contribueixin a decantar aquesta alternativa i estalviïn una repetició electoral a una ciutadania considerablement cansada i necessitada d'un govern que s'ocupi de les necessitats vitals! Tant de bo l'allargada ombra del vell Lincoln es projectés per un moment sobre les parets venerables del Parlament de Catalunya!