Don Antonio de Guevara va ser un frare franciscà que va formar part de la cort de l'emperador Carles V, gràcies a la real intercessió del qual va aconseguir ser ordenat bisbe, primer de Guadix i després de Mondoñedo. Les seves nombroses responsabilitats pastorals i polítiques no el van privar de prou temps per exercir com també com a assagista ia la seva ploma es deuen algunes estimables obres literàries que van anar apareixent durant la primera meitat del segle XVI. Una d'elles, ben coneguda, va ser la titulada “Menyspreu de la Cort i lloança del llogaret”, publicada a Valladolid el 1539, en què curiosament qui va exercir com a cortesà elogiava la senzilla vida rural allunyada del boat i les cerimònies, potser perquè coneixia bé les servituds que imposaven.
Em ve el record de la dita obra a propòsit de la gratíssima notícia que ens arriba per boca d'un dels pocs ministres que les solen donar bones. Em refereixo a José Luis Escrivá, que ho va ser de Seguretat Social -gràcies la intercessió de la qual i des de la nòmina de gener cobro uns setanta-i-pico euros nets més gràcies José Luis!- i ara ho és de Transició Digital i Funció Pública. Doncs bé, el titular de tan inèdita cartera ha anunciat una novetat excel·lent: la supressió de l'exigència de cita prèvia per poder ser atès a qualsevol oficina de l'Administració. La mesura va tenir una certa justificació amb motiu de la pandèmia que ens va mantenir tancats a casa durant inacabables setmanes, però superat temps ha aquest greu incident de salut a ningú se li havia acudit cancel·lar moltes de les mesures adoptades en el seu moment (n'hi haurà prou de recordar el temps que vam haver d'aguantar l'ús de màscares fins i tot per anar a comprar una aspirina) i això de la cita prèvia havia persistit fins avui.
Aquest requisit comptava també segons certes ments pensants d'un suposat avantatge afegit: la supressió de la sempre incòmodes cues davant les finestretes o les portes dels organismes oficials, una imatge perillosa quan és captada per inoportuns fotoperiodistes, sempre al cas de situacions incòmodes per als poders públics. Però aquest argument es va revelar ràpidament fal·laç perquè per a la consecució de la cita calia utilitzar un sistema informàtic que solia -i sol- funcionar a batzegades, d'una manera manifestament millorable, per no dir indubtablement deficient. I això quan no es limita a reconèixer de forma sibil·lina una situació de pur col·lapse i pretén sortir del pas recomanant al patit ciutadans utilitzar la via telefònica que és encara pitjor perquè el condemna a mantenir trucades que si reben resposta -quan no es tallen- ho fan ad calendas grecas en dir, després d'una hora, o més, d'espera inquietant.
Davant d'aquest sistema de gestió de cites prèvies, esgotador i sovint ineficaç, reivindiquem la longeva i secular tradició espanyola de la cua. És cert que resulta molt incòmode formar part durant temps imprevisible d'una llarga filera de persones a l'espera que ens arribi el torn d'arribar a la sospirada finestreta o taulell perquè algú ens atengui, però davant de l'anònima i inaprensiva via digital, la cua permet l'exercici de la sana convivència i d'un contacte molt humà que convida a xerrar amb els veïns, a malparlar contra la ineficàcia dels governs -tots: central autonòmic, local i institucional- i, en última instància, a apel·lar al tumult ia la insurrecció (una cosa impossible de fer a través de l'ordinador…!)
És clar que el millor seria que el ciutadà pogués triar lliurement entre demanar cita amb possibilitats reals que el sistema li respongui ràpidament i adequadament o acudir de cos present a l'oficia pública amb la perspectiva de ser atès en un temps raonable, però potser això seria demanar peres a l'om. Per tant, expressem la més rotunda condemna de la cita prèvia digital i promovem amb nus la recuperació de la històrica i alliberadora cua. Gràcies també per això Don José Luis!