Ja fa uns quants anys que suportem canvis, que no sempre signifiquen millores per a la ciutadania. Els camuflen sota l'excusa d'avançar, millorar i posar-se al dia. En alguns casos és cert, en altres és un gran camell que el que fa és prohibir, restringir drets i tenir la gent domesticada i convençuda que no es pot fer res: la resignació col·lectiva que aletarga les persones, sota les amenaces de ser multades o portar-les davant de la justícia. S'està restringint les llibertats de les persones? Si s'analitzen aquests 40 anys en què va tornar de nou la democràcia a Espanya, cosa que va ser una explosió d'entusiasme, d'obrir les portes i finestres perquè entrés l'aire fresc que hi havia estat eliminat de les llars, de les famílies, de la societat, la veritat és que cada cop es prohibeixen més coses, inclosa la llibertat d'expressió que això uns dels valors més importants amb què compta la societat: col·lectivament i individualment.
El famós lema llibertari del 1968, “prohibit prohibir”, torna a tenir vigència. Cal continuar reivindicant: “prohibit prohibir”. Cal no oblidar-se que les prohibicions també produeixen reaccions contràries, “Molt més es desitja el que es veda”- L'ésser humà és l'animal que ensopega les vegades que calgui amb la mateixa pedra. Allò prohibit atrau, i portar la contrària davant d'una imposició és una cosa quotidiana que han de conèixer els que dicten les normes o manen fer-les, és natural en les persones.
Es prohibeix circular a tal velocitat, perquè hi ha gent, minoria, que se salta les normes: ho paguen la majoria que no ho fan. Es limita la presència als centres de salut durant la pandèmia, deien. Passada ja aquesta, la norma segueix vigent: es prohibeixen les visites presencials. El mateix passa per acudir a un ajuntament i fer qualsevol gestió; cita prèvia telefònica, presencialment no la donen: prohibit anar-hi si no tenen cita prèvia. En algunes comunitats autònomes s'han prohibit els bous. Fins i tot el ministre de cultura ha prohibit que se segueixin atorgant els premis nacionals de tauromàquia i s'ha quedat mirant la Cibeles. La llista és llarga per continuar enumerant-la… La penúltima, és que el Govern, amb el beneplàcit d'alguns partits polítics, pretén ficar-los mà als mitjans de comunicació” - “els pseudo mitjans”, que ells anomenen-. El Govern ha de classificar els mitjans? Intervencionisme en democràcia? La idea és posar mordassa als mitjans que ells consideren que no fan “bé la seva feina”, és a dir, els mitjans que no són amics. On és la pluralitat? Ara resulta que aquells que s'erigeixen defensors de la llibertat, que treuen i posen etiquetes, són els que volen canviar les lleis per liquidar mitjans de comunicació. La legislació actual ja contempla com intervenir en cas que un mitjà de comunicació publiqui notícies que no són certes, o falses. Ho saben i ho poden utilitzar. No cal continuar pressionant el coll dels mitjans de comunicació, ni assenyalar periodistes com a causants de tots els mals del món.
És hora que el col·lectiu de periodistes, en qualsevol de les fórmules, diguin prou, es plantegi: està en joc no només la llibertat d'expressió, sinó la pròpia essència de la democràcia. Algú va dir que “prohibit prohibir: La llibertat comença per una prohibició”. La ciutadania està cansada d'estar sempre en aquesta situació de ser culpable de tot, quan resulta que és el contrari: “Ningú no és culpable fins que no es demostra el contrari”. Així que seguim reivindicant com a societat, com a col·lectiu, el “prohibit prohibir”.