Puigdemont i Comín: Déu els cria i els interessos els junten

Diuen que Déu els cria i els interessos els ajunten. És un refrany popular, amb alguna variant, que reflecteix molt ben determinades actituds de persones que allò que tenen en comú entre elles són els beneficis econòmics que els pot reportar estar junts. No és precisament que la seva aliança sigui “per amor a l'art”, sinó per l'art que tenen els socis per enganyar gairebé totes les persones que es proposin.

Si hi ha un polític català camaleònic ideològicament parlant, aquest és Toni Comín, que ha aconseguit a força d'acostar-se al seu cap, Carles Puigdemont, que aquest el situï com a cap de llista de Junts a les eleccions europees del dia 9 de juny. Ho ha fet malgrat les crítiques internes d'una bona part de càrrecs del seu partit que veuen com un personatge com Comín ha aconseguit fer el salt. La seva carrera a Junts ha estat meteòrica i les seves credencials són acostar-se al poder i passar-li el raspall a Puigdemont, cosa que fa molt bé. La pregunta que es fan internament a Junts és: Quins mèrits ha fet Comín per ocupar el número u de la llista quan hi ha persones amb millor trajectòria política que ell?

El que no se li escapa a algunes persones és el recorregut i els seus canvis de partit des del 2003, que va entrar en política de la mà de Pascual Maragall, el seu gran valedor durant els seus anys a l'entorn socialista i posteriorment com a militant “mimat” del PSC. Comín es va distanciar dels socialistes quan no va poder treure més rèdit -no hi havia Maragall i el seu germà Ernest se n'havia anat a ERC enfadat amb la direcció socialista-. Així que Comín va tirar la canya per pescar i el seu llaç va caure a ERC, el peix gros.

Allà, de la mà de Junqueras, a qui havia aconseguit obnubilar a través de la proximitat mística-religiosa de tots dos. Tan és així que Junqueras va apostar per ell per a conseller de Salut, malgrat no pertànyer al món sanitari, com fins aleshores havien estat els anteriors titulars. Amb l'aplicació del 155, i tot el que va venir després, va fugir a Brussel·les, sense dir res als seus “companys republicans”. La proximitat buscada de Comín amb Puigdemont el convertia en el seu escuder, persona de confiança. Així ho demostra la seva posició a la llista de les europees per decisió del fugit. Aquest acostament quotidià amb el seu “cap” li va suposar la ruptura amb ERC, que consideren una mena de “traïdor”, no n'hi ha per menys. És que aquest polític ha viscut sempre del seu cognom –no sé què pensaria el seu pare, si visqués, dels seus vaivens polítics–, i se n'ha anat sempre amb aquelles companyies de les quals podia treure'n rendiment. Deia el magnat de la premsa als Estats Units, William Randolph Hearst, que “un polític farà qualsevol cosa per conservar el seu lloc. Fins i tot es convertirà en patriota”.

Toni Comín, el patriota, ha estat sempre un nen mimat, molt sensible, enganxat durant anys al xumet. Només cal mirar la posició de les dents. Deixat el biberó, el xumet i veient que la política és un bon camí, si trobes qui et doni la mà, s'ha enganxat a la tetina política on fins ara li ha anat molt bé. Fins i tot en la seva estada a Brussel·les on ha aconseguit llaurar-se una imatge als mitjans de comunicació de lluitador independentista; aconseguir un escó al Parlament Europeu; convèncer Puigdemont que ell és el seu home de confiança, amb assessoraments filosòfics i estratègies d'atac al govern espanyol; i de passada, que la seva germana Betona Comín segueixi fent negoci, tant a la seva etapa a ERC - Conselleria de Salut- com després amb el partit de Puigdemont. Aquí se la veu fervorosa aplaudint tot el que faci falta als mítings que realitza Puigdemont, que són uns quants.“Déu els cria i els interessos els ajunten”...