A hores d'ara de la pel·lícula el títol de la qual podria ser: Puigdemont, el gran mentider, només els seus afins i votants - quants poden ser? - . Es creuen el seu relat propi, a un manipulador que confon els seus desitjos amb allò que realment és. El que és greu del tema és que pretengui que els altres se l'empassin.
En la seva gran estratègia de qui llença tota la carn a la graella, el candidat Puigdemont anunciava en una entrevista a la carta que deixarà la política si no aconsegueix tornar al càrrec del que va ser destituït via 155 de la Constitució. Amb aquesta supèrbia que el caracteritza va afirmar: “No em veig gens com a líder de l'oposició”, faltaria més. Com si estar a l'oposició no vol dir continuar “lluitant” pels catalans de què tant parla. Tot i la seva argúcia de voler emular el president Tarradellas, espera ser rebut en olor de multituds. És clar que ell no és un exiliat, sinó un fugit que va deixar penjat doblement els seus companys de govern als quals els va dir que es veurien dilluns, i diumenge era al maleter d'un cotxe creuant la frontera. Els va deixar a tots als peus de la justícia. Mentrestant, aquests companys de Govern o del Parlament eren detinguts, van entrar a la presó, van ser jutjats i després indultats. Com es pot comprovar, va ser molt conseqüent amb els seus actes, sense voler assumir, com els altres, la responsabilitat que van comportar, a més de la gran solidaritat que va demostrar amb els companys.
Les mentides que ha explicat creu que no li passarà factura. Té credibilitat? Per a alguns sí, per a la majoria d'independentistes no.
En aquesta estratègia de seguir amb el seu relat, diu que tornarà a Catalunya al debat d'investidura - també ho va dir en dates passades- i ho verbalitza amb “el retorn d'un president és un tema de país, no de partit”, encara que el partit és ell, com demostra. Amb aquestes declaracions afirma que no és un discurs de derrota. Es pot dir que és un crit desesperat perquè el votin, tot i que sap que no aconseguirà prou vots per ser el partit guanyador de les eleccions, cosa que li fa mal. Per això la seva actitud de messies, de salvador del país, del qual, si no és elegit, se'n va “dignament”. El pitjor de l'assumpte és que ningú s'ho creu. És dels que necessita estar en política, a primera línia xuclant càmera, titulars i envoltat dels seus més fidels vassalls, que li agrada molt.
La presència i sobretot les intervencions de Carles Puigdemont no deixaran ningú indiferent, l'espectacle estarà servit. Que es preparin els mitjans, que la campanya no serà gens tranquil·la, ni avorrida, sinó que amb candidats com Puigdemont es pot esperar qualsevol cosa. Això ha de pensar el candidat d'ERC, i el president actual de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonés, contra qui va dirigida part de la seva estratègia. El mateix passarà amb ell que segons les enquestes es perfila com a guanyador –que no vol dir com a president–: una cosa és guanyar i una altra de molt diferent governar–, a qui el fugit el seguirà desprestigiant. No és l'únic, el PP català li retraurà el doble joc, que segons ells fa servir.
L'estratègia de Puigdemont també envia un missatge a Pedro Sánchez perquè li doni suport a la cursa a la Plaça de Sant Jaume. És la moneda de canvi per continuar recolzant que el president segueixi a Moncloa. Al davant hi ha els republicans, els que també faciliten en les seves votacions la presidència de Sánchez. Es troba al mig, amb les mans lligades. El resultat que donin les urnes el 21 de maig es veurà cap on van les tendències. La divisió de l'independentisme fragmenta els vots i això no és bo per a ells. És clar que el carisma que s'atorga a Puigdemont el pot portar a la salvació…
Més notícies: