L'opinió pública internacional –que segueix, horroritzada, els esdeveniments a Gaza– conté avui el seu alè davant la imminència del que podria ser l'episodi més sagnant, si és possible, d'aquesta tragèdia.
El govern de Netanyahu es mostra decidit a llançar una ofensiva sobre Rafah, al sud de la Franja, on s'amunteguen, sense escapatòria i enmig de tremendes privacions, centenars de milers de refugiats palestins. Sinistre presa i arronsa de la geopolítica: Biden sembla haver-se resignat a aquesta incursió... a canvi d'una resposta moderada d'Israel a l'atac aeri de l'Iran.
L'ajornament – per quant de temps? – d'una escalada militar regional en un platet de la balança. A l'altre, un nombre impredictible de noves víctimes civils palestines.
Cert, enmig de l'estrèpit de la guerra, ressonen veus que invoquen el dret internacional, que reclamen un alto el foc immediat, l'alliberament dels ostatges retinguts per Hamàs… I que urgeixen a emprendre negociacions encaminades a buscar una sortida política al conflicte Israel -Palestina.
José Manuel Albares, ministre espanyol d'exteriors, va defensar fa uns dies davant les Nacions Unides la necessitat d'un ampli compromís per avançar en aquest sentit i va fer una crida a reconèixer sense tardança l'Estat palestí.
“No hi haurà seguretat per a Israel, va repetir, si no hi ha esperança per a Palestina”. Però la societat israeliana, commocionada per l'advertència d'un perill existencial que va suposar el 7-O, no adherirà a aquesta perspectiva –que comportaria arraconar les forces extremistes que avui governen Israel i qüestionar l'ocupació dels territoris palestins – si la perspectiva que es perfila no integra clarament la salvaguarda i el reconeixement de lEstat hebreu.
La sociòloga francoisraeliana Eva Illouz i el professor d'història jueva de Harvard, Derek Penslar, així ho posen en relleu en la conversa que reproduïm a continuació, recollida per Marc-Olivier Behrer a les pàgines de “Le Monde” (20/04 /2024).
Però aquests acadèmics subratllen alhora una qüestió fonamental, que afecta de ple l'esquerra als països occidentals. Si, sota l'impacte de les imatges que retraten el martiri de Gaza, grans manifestacions de solidaritat han recorregut les nostres ciutats, l'esquerra en el sentit més ampli es mostra profundament dividida.
Les ambigüitats dels moviments més radicals -ambigüitats sobre el dret a l'existència d'Israel- no poden ser assumides per la socialdemocràcia; és a dir, per aquesta part decisiva de l'esquerra que governa, que efectivament pot pesar en la línia d'actuació de la Unió Europea, incidir sobre la seva política exterior i les seves relacions comercials. No és una dada menor.
Una posició nítida de l'esquerra europea i americana en favor de l'opció dels dos Estats tindria sens dubte repercussió en la societat israeliana, els corrents progressistes dels quals tenen les dificultats més grans per recuperar-se d'un llarg sotrac en la mesura que aquesta societat percep que l'empatia cap a la causa palestina té moltes vegades com a subtext “els jueus al mar”.
No hauríem de subestimar l'antisemitisme latent a les nostres velles nacions postindustrials, ni la seva capacitat per permear el pensament de l'esquerra. Fins i tot sota la capa d'un discurs de rebuig al projecte sionista o una crítica radical del colonialisme.
Illouz i Penslar ens brinden unes matisades reflexions sobre això. Mereixen ser preses molt en compte. L'esquerra, ens diuen, ja no sap descriure el que està passant realment al Pròxim Orient.
Els criteris de classe i l'anàlisi crítica dels esdeveniments han estat reemplaçats en gran mesura per admonicions morals i alternatives de suma zero. És urgent recompondre una perspectiva que aposti per la convivència entre dos pobles que la història ha fet creditors del dret a construir els seus propis estats ia gaudir de seguretat.