S'acosta el divorci entre Catalunya i Espanya?

Per a uns, el procés ha mort i per a altres, està més a prop que els independentistes assoleixin els seus objectius
|
Puigdemont acuerdo 1600 1067

 

Les diferents perspectives amb què s'analitzen els resultats electorals del 12-M condicionen la valoració que les forces polítiques presenten a l'opinió pública. Ja hem vist que, per a uns, el procés ha mort i que, per a altres, cada vegada és més a prop que els independentistes assoleixin els seus objectius a curt o mitjà termini.

I.- Els morts que vós mateu, gaudeixen de bona salut (Don Juan Tenorio)

La polèmica sobre la mort de l'independentisme català es preconitza amb una bona dosi de joia pels partits que professen el centralisme jacobí. Obliden que la democràcia, com a lloc de trobada de criteris discrepants, no es pot assimilar a una pugna futbolística en què uns equips perden i altres guanyen per a goig o desesperació de la seva afició. No es pot afirmar que els ideals polítics pels quals ha lluitat un important sector de la ciutadania catalana, han desaparegut pel fet que els seus partits han aconseguit menys vots que altres opcions. És evident que les diferents maneres de pensar respecte de la gestió de les necessitats públiques, o d'entendre el bé comú, subsisteixen i no estan condicionats pel percentatge de vots que cada opció política ha obtingut.

El triomf d'un partit determinat sempre és conjuntural i ningú no hauria de presumir d'una victòria o de la derrota de l'opció antagònica, traslladant el llenguatge bèl·lic a l'àmbit de la confrontació política. Tard o d'hora tornaran a posar-se les urnes, i la ciutadania tornarà a tenir la paraula per jutjar els polítics que van votar. Que Ciutadans hagi desaparegut del parlament català no vol dir que els ideals pels quals va ser fundat hagin desaparegut.

La famosa frase “derrotat i captiu l'exèrcit vermell, les tropes nacionals han assolit els seus últims objectius” pot significar la fi a una guerra, però ni tan sols, ni emprant una repressió bíblica contra els vençuts –com la que es va exercir contra els republicans a la nostra recent història- es pot afirmar la mort de les conviccions polítiques, o de les opinions que legítimament cada persona ha defensat. Ho veiem actualment: algú pensa que deixaran els palestins de reivindicar les seves creences perquè els arrasin el territori que ocupen? no ha sobreviscut el poble jueu a la persecució secular a què ha estat sotmès, inclòs el genocidi nazi? I ho hem vist també a Argentina, a Xile, a l'URSS de Stalin, i en els mètodes cruels d'altres dictadures.

A les democràcies modernes ningú té el poder omnímode per fer i desfer al seu gust. Els sistemes polítics actuals es caracteritzen per la implantació de la separació de poders i lexistència de frens i contrapesos. Als sistemes presidencialistes les cambres parlamentàries disposen de la facultat de condicionar enormement les polítiques públiques del partit guanyador de les eleccions. Als sistemes federals consolidats, una gran part de l'acció política, i sobretot dels pressupostos per executar-la, rau en els diferents estats autònoms que les integren.

La constitució espanyola atorga un protagonisme extraordinari als parlaments (tant el nacional com als autonòmics) de tal manera que, en un funcionament normal de la democràcia, la contesa política requereix forçosament que es concertin pactes entre les diferents forces polítiques. Si cap no ha obtingut la majoria absoluta, caldrà negociar per aconseguir compaginar el mateix programa electoral amb les propostes dels altres partits amb què es puguin forjar unes línies polítiques compatibles amb les propostes de les altres formacions. Així ha passat a Espanya en els darrers comicis generals. Hem vist que partits minoritaris han estat decisius per a l'acció de govern, i com a mostra, vet aquí la llei d'amnistia.

La deslegitimació de les coalicions per raó que s'hagin format amb el suport de diversos partits, com estem vivint els darrers anys, posa de manifest un greu desconeixement de la Constitució i del funcionament del sistema democràtic. En aquests casos cap partit no pot satisfer íntegrament les expectatives de cadascun dels ciutadans que els van votar. Per exemple, jo no perdonaré a Pedro Sánchez que hagi traït el poble saharahui, però no per això deixaré de donar suport a Salvador Illa si aconsegueix integrar al seu programa de govern els interessos d'altres partits que representin, en conjunt, una majoria de la ciutadania catalana. Tot i que hagin vist disminuït el seu suport electoral en aquestes eleccions i no puguin imposar les seves propostes íntegrament, tenen ple dret a procurar mantenir les seves idees polítiques sempre que siguin compatibles amb allò essencial dels programes electorals dels seus socis de coalició.

II.- Les condicions per al divorci entre Catalunya i Espanya

Tot i que la proposta de declaració unilateral d'independència no ha rebut prou suport de les urnes, algunes persones, i determinats partits polítics, pensen que al conflicte existent entre Catalunya i Espanya es podria aplicar el mateix remei que als matrimonis que entren en conflicte, és a dir, un divorci pactat. En això coincideixen amb altres ciutadans de les més diverses procedències, molts catalans, desitjosos que se superin les tensions que estan impedint que els successius governs de la Generalitat se centrin en la gestió de les necessitats socials que consideren més bàsiques, sostenen que “si se'n volen anar, que se'n vagin i tots contents, que es faci un referèndum i el que surti estarà bé, però que aquest malson acabi”.

No obstant això, aquesta opció no té aspecte de fer-se sense una majoria absoluta reforçada, que està molt lluny que pugui existir, perquè el problema és força més complicat que la via del divorci d'un matrimoni, en què únicament hi ha dues parts. El conjunt de la societat catalana no és ideològicament binari, sinó que és summament plural, igual que també ho és l'espanyola. Quan alguns líders dels partits polítics que han obtingut un cert èxit electoral –que sempre és relatiu– s'emboliquen a la bandera corresponent per apropiar-se de la representació de tot el cos social, s'està ignorant que la base de la nostra democràcia és el pluralisme polític . És una entelèquia parlar en nom dels espanyols, dels bascos, o del poble català, com hem sentit tantes vegades, pel fet d'haver obtingut uns vots més que altres partits. Precisament per això els grans temes en què se sustenten els sistemes democràtics requereixen de majories qualificades, fins i tot de fins a les tres quartes parts de l'electorat. Un exemple clar a Espanya és el de l'elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial la no renovació dels quals per interessos partidistes és un càncer que està posant en greu risc la nostra democràcia.

El que ens hauria de preocupar a tots davant dels resultats electorals, és la inhibició de gairebé la meitat de la ciutadania pel que fa a la participació política. Es considera guanyador d'unes eleccions un partit que ha obtingut el 27% dels vots del cens, i s'oblida que la societat espanyola és molt diversa, com ho és l'europea, i que, pel que fa a Catalunya, n'hi ha també moltes maneres d'entendre el catalanisme.

Sense pretendre exposar una visió sociològica científica, és obvi que en l'àmbit propi de l'anomenat catalanisme polític hi ha, d'una banda, un important sector de la ciutadania que no és partidària de la secessió, sense deixar de reivindicar la protecció de l'idioma català, reconeixement de la seva singularitat (l'anomenat fet diferencial) i un tractament fiscal més just i equilibrat en relació amb les seves aportacions tributàries al pressupost de l'estat i allò que aquest destina a Catalunya.

Però també dins del catalanisme hi ha sectors més radicals que aspiren a la independència, però també per diferents raons: alguns perquè temen que la tercera allau migratòria pugui diluir la identitat catalana com a poble singular. Un gran amic, exemple de generositat i esperit solidari, em deia que, si segueix així, els genuïns catalans acabarien sent minoritaris i reduïts a una reserva, com els indis de Nebrasca. Aquest grup veu atacada la pervivència de la llengua catalana si no se'n discrimina positivament l'ús a les escoles i, en general, a les relacions socials.

Tinc amics que, per altra banda, tenen arrelat un fort sentiment independentista per raons de desafecció històrica, que són plenament legítimes i que es remunten als abusos del Duc d'Alba o al comportament de l'anomenada monarquia hispànica, irònicament representada per un rei francès , Felip V o del seu besnét Ferran VII. He sentit arguments que assimilen la integració de Catalunya a Espanya al procés de colonització de les Amèriques i troben a faltar el procés alliberador de Simón Bolívar. I també n'hi ha que tenen el convenciment que la guerra civil del 1936-1939 es va lliurar entre Espanya i Catalunya. Certament imbuïts duna deformació interessada de la memòria històrica. És cert que la condemna sense pal·liatius del cop d'estat de Franco i de la repressió de la dictadura no ha estat diligentment abordada pels governs que hi ha hagut a Espanya a l'època de la transició. Però, tanmateix, únicament per ignorància o per rancúnia es pot sostenir i manipular aquesta circumstància com a element que justifiqui l'aspiració a la independència catalana.

També s'engloben en aquest sector un percentatge alt de persones que van emigrar al seu dia des d'altres regions pobres i endarrerides d'Espanya, que han lluitat i han passat moltes penúries per arrelar a Catalunya com un lloc d'acollida. La seva adscripció a l'independentisme és conseqüència de l'agraïment a la pàtria d'acollida, ia la creença que els seus descendents ostenten un estatus superior en haver aconseguit ser catalans per dret propi i han deixat de ser “charnegos”.

Finalment, no es pot obviar que la lluita per l'hegemonia política a Catalunya va augmentar per la nefasta gestió de la reforma de l'Estatut d'Autonomia de 2006, imputable a tota la classe política en conjunt, però que va generar ferides profundes que van ser aprofitades per un sector del catalanisme que hi va veure l'oportunitat de recuperar l'hegemonia que havien perdut amb els dos períodes de l'anomenat tripartit. La gestió de l'aixecament popular pel govern central passarà a la història per les grans poca traça en la gestió política: des de la policia patriòtica a la innecessària repressió policial de l'1 d'octubre, que va regalar un combustible impagable a l'independentisme.

Al sector no catalanista pertanyen, per altra banda, un bon nombre de catalans adherits al nacionalisme espanyol, que enarbora la bandera de la idiosincràsia d'una pàtria forjada per l'esdevenir de la història, la unitat de la qual és intocable. Molts procedeixen de famílies acabalades que van patir persecució a l'època de la II República per motius ideològics o religiosos. Tot i ser de múltiples cognoms catalans, rebutgen tota idea d'independència i, per tant, consideren que les seves famílies i les seves fortunes estan més segures romanent dins d'Espanya.

Entre els que passen del moviment catalanista hi ha el sector és més pragmàtic que, sense renunciar a l'orgull de la pertinença a aquesta antiga nació, és conscient que se'n va cap a la integració europea i que cada cop és més limitada la capacitat d'autogestió política i econòmica per les dinàmiques de la globalització. Consideren un avantatge romandre a Espanya i tenir un cert lideratge en el món financer i industrial. Són conscients que, durant la història, les empreses i les indústries catalanes han tingut grans avantatges amb les polítiques afavoridores del mercat interior.

Aquesta sintètica classificació sociològica no és, ni de bon tros, completa. La complexitat real és molt més gran. He omès citar l'arrelat moviment obrer d'arrels anarquistes o comunistes, que essencialment és internacionalista i que, per tant, veu amb perplexitat com els interessos de classe passen aquí a un segon pla, dificultant la lluita per l'alliberament dels oprimits o les reivindicacions feministes, davant del que consideren un fals dilema, com a opi del poble, dels nacionalismes català o espanyol. També estan sent convidats de pedra els estrangers residents a Catalunya, que per no tenir “papers” o per altres circumstàncies, no tenen dret a vot, quan ja representen gairebé una quarta part de la població.

Davant d'aquest panorama, és obvi que el divorci pactat és més aviat una entelèquia i la declaració unilateral ja s'ha vist on condueix. Sóc dels que opinen que el president Aragonès es va precipitar amb la decisió. Les urnes no han fet justícia.

Sense comentarios

Escriu el teu comentari




He leído y acepto la política de privacidad

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes. Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.
ARA A LA PORTADA
ECONOMÍA