Totes les mirades estaven posades aquest diumenge a les eleccions gallegues, encara que d'àmbit autonòmiques, eren les primeres després de la moguda de la llei d'amnistia i les suposades prebendes que aquesta pugui portar als independentistes implicats en tot l'entramat del procés, El PP ho ha utilitzat, el PSOE públicament ho desmentia, no obstant, eren conscients -ho segueix sent- del cost que tindria, com així ha passat.
El PP ha estat el guanyador dels comicis d'aquest 18 de febrer, consolidant la majoria absoluta que altres partits posaven en dubte atès que el candidat popular, Alfonso Rueda, és un polític que es presentava per primera vegada, encara que fos el president de la Xunta després de la marxa de Feijóo a Madrid per liderar el partit.
Una campanya on Rueda ha estat el blanc de tots els partits: el contrincant a batre per l'esquerra, però també per Vox –amb poques possibilitats–. Ha sabut aguantar bé la campanya, no sense els nervis del que ha de perdre més a les urnes. Al final, com deia Camilo José Cela, “el que resisteix, guanya”. També ho ha aconseguit gràcies a l'ajuda del seu company i amic Feijóo.
Rueda ha tingut una imatge de persona tranquil·la que en molts dels seus mítings o compareixences davant dels mitjans utilitzava la paraula “sentidiño”, que en política pronunciava moltes vegades el primer president de la Xunta de Galícia, Xerardo Fernández Albor, i també els gallecs a general la utilitzen habitualment. És tan gràfica que no cal que vagi acompanyada de més paraules
El BNG, amb Ana Pontón com a candidata, ha aconseguit els millors resultats del seu partit fins ara. Tot i això, no ha estat suficient per treure el PP de la Xunta com ha explicitat en tots els seus mítings. Hi ha alguna cosa del que oblidava la líder dels nacionalistes, que no es pot anar de guanyadora sense haver-se explicat els vots. Una lliçó que no tenia apresa Pontón i de la qual deu haver après. Tot i això, el resultat ha estat bo, a costa del PSdeG que ha estat el gran derrotat. Una pena, el candidat Besteiro era una bona aposta, però no pas el millor moment. Ha patit les conseqüències de les accions del president del govern, Pedro Sánchez. Un sacrifici amb un alt cost per al candidat i el partit a Galícia. Com ho pensa solucionar? L'excessiva presència de ministres per donar suport al candidat no ha estat una bona decisió, igual que la presència de Rodriguez Zapatero, que no té bon predicament entre els gallecs. Cal no oblidar la presència de gallecs i descendents d'ells a Veneçuela, on Zapatero ha tingut i segueix tenint vinculacions amb el dictador Maduro –un gran error–.
Un altre dels derrotats és Sumar, ho havíem avançat ja fa algunes setmanes. Yolanda Díaz ha perdut a la seva terra, com es podia esperar, no la volen. Tant és així que ni a la seva circumscripció ha aconseguit guanyar. Un bany de realitats que l'ha deixat molt malparada, fins i tot al Govern de Sánchez . Podem, l'altra formació que es va presentar per separat, ha tornat a Nadóre de la seva medicina, amb l'ajuda del guru Pablo Iglesias: l'ha enfonsat a la misèria. Servirà perquè tornin a “ajuntar-se”? Crec que no.
Els de Vox, com s'ha demostrat una vegada més, no tenen cabuda a Galícia, el seu discurs no cala, diguin els líders nacionals el que diguin. I el partit debutant Democràcia Ourensana, de l'estrambòtic alcalde de la ciutat de les Burgas, ha aconseguit un diputat al parlament gallec. La jugada no li ha sortit bé: esperava que el PP baixés en escons i que fos el solitari diputat qui tingués la clau de continuar governat Rueda. Quina ganga tindria Jácome. Així que com exclamava Cela, “un carallo a temps és una victòria dialèctica”.
La composició del nou Parlament, amb la majoria del PP, no vol dir que sigui un passeig triomfal. Els 25 diputats del Bloc no passaran desapercebuts, plantaran batalla.
El socialisme gallec ha quedat tocat, molt tocat, fins i tot a Vigo, feu d'Abel Caballero, ha guanyat el BNG amb una pujada espectacular. Els socialistes gallecs han pagat les decisions de Sánchez. S'obre una nova etapa en el socialisme espanyol, amb un partit internament sotsobrat – públicament només parli Page- on s'ha de produir una catarsi si no volen enfonsar-ho més. Per cert, que Salvador Illa, líder del PSC, es vagi preparant. El que ha passat a Galícia, per molt que dissimulin, és un avís per a navegants. Les eleccions catalanes són a tocar. i els votants poden recordar a Pedro Sánchez la frase de Nietzsche: “El que més em va molestar no és que m'hagis mentit, sinó que, d'ara endavant, no podré creure en tu”.