És el meu tema preferit, recurrent, allò que em preocupa sempre, l'alfa i l'omega; perquè d'ella, la llibertat, descendim ia ella estem obligats a retornar.
Se'ns va donar el lliure albir; però quina cosa és aquesta: alguna cosa que va sent en aquest món sense mai arribar a ser?
La Llibertat Absoluta, ja se sap, en aquest univers no existeix i la que tenim és filla de la voluntat. Sense voluntat no hi ha llibertat i, paradoxalment, sense llibertat tampoc voluntat.
És la serp que es mossega la cua; una circumferència que delimita el cercle pel qual transitem individualment; el nostre món particular, psicològic a l'acte i àlmic en la idea perfecta; allò que som i això altre que estem infinitament cridats a ser.
Però, tot i que relativa, encara que acte imperfet; per a mi, la llibertat és imprescindible. Els granets de sorra de temps viscut al seu costat van omplint la base circular del meravellós rellotge que habito o que m'habita, segons com es miri.
Em puc passar sense gaires coses, però si em prohibeixen transitar pels meus propis camins; si restringeixen el dret a l'expressió, que no fa malbé, del meu propi pensament; estan embargant la meva vida, sense que jo hagi contret cap deute.
En allò quotidià la llibertat m'acompanya quan em dirigeixo a llocs que prèviament he triat, o, a aquells altres que, sense rumb i sense presses, em condueixen els peus i, de vegades, també el meu cavall mecànic (ara el que substitueix el meu estimat Rocinante i que he batejat Babieca).
Els camins a peu o les carreteres amb Babieca solen anar acompanyats de música; aquesta que, estic segura, molt poca gent escolta de no trobar-se a l'“Antic Oest” oa “Mèxic bonic…”; també el meu Verdi, és clar.
La llibertat ens acompanya quan qüestionem tot allò oficial, allò massiu, allò políticament correcte; al ramat.
La llibertat guareix els danys que les espases de pensament aliè ens profereixen; ella s'esforça a donar-nos la calma del qui es busca a ell mateix amb amor. L'amor i la llibertat són ànimes bessones, l'un no pot viure sense l'altra i al contrari.
Quan la llibertat s'endinsa amb el seu veler a l'oceà busca sempre rutes noves, procurant solcar-les amb vent favorable. Ella no s'arrisca inútilment; vigila els núvols, té en compte la dringadissa de les estrelles, el color del sol ponent i sortint…, perquè la llibertat és també germana de la prudència.
Si examino la meva vida, inexorablement, els millors moments els vaig viure al costat de la dama de la torxa; mai no em va faltar res imprescindible quan m'acompanyava.
Em va ensenyar a no tenir por del destí sabent que l'efecte passa a la causa i que aquesta es nodreix de la nostra voluntat. Som faedors del darrer horitzó; res collim que no hàgim sembrat.
Quan venim a aquest món portem plena la motxilla de la nostra anterior collita.
Les millors sabates que es poden calçar en el camí de la llibertat són aquelles que s'ajusten al nostre peu, com un bon guant a la mà; no ens han de produir rascades per pes innecessari o rigidesa.
A més no són una marca exclusiva, de fet, no tenen marca; perquè el sabater que els fa no va registrar palès, ni vol vendre'ls als que agraden pagar-la. Només es poden adquirir al seu taller i per trobar-lo cal pujar molt alt.
Un altre requisit imprescindible, arribats al lloc de venda, és saber el nostre veritable nom; el sabater no obrirà la porta si no els ho diem.
Saber el nostre veritable nom requereix haver-se fet acompanyar per la nostra lliure dama durant molt de camí. Ella ens va ensenyant a pronunciar-ho ia conèixer-ne el significat.
Per descomptat, no és gratuït l'aprenentatge; has d'anar pagant amb valor, paciència i aplom. Quan per fi coneixes el nom t'adones quantes coses has perdut per por de perdre.
El nostre veritable nom sempre ens reconforta i ens transforma. Sona melòdic; com a font que flueix, a aire en brisa, a nous trins de pollets al niu.
D'altra banda hi ha aquelles coses que fem per pur plaer, aquelles que, sense causar mal, no costen feina; amb què el temps desapareix. Hi som presents i és l'ànima qui crida a l'acció.
Ser lliures és ser conscients que mai no som del tot el que estem cridats a ser; però, però, la voluntat d'anar sent autèntics ens porta per camins que ens produeixen sensació de “deja vu”; i és què, ser lliure és també anar recordant qui som, vam ser i serem en un present etern que ni es demora, ni s'afanya. Un present que comparteix quimera amb el seu sencer El Tiempo.
És la llibertat, doncs, també una quimera? No, la llibertat juga amb cada gra de sorra del rellotge; que en caure al famós teixit (espai/temps) ho va deformant al seu gust.
Sé que abús de la metàfora per parlar de Llibertat; però és que li agrada estar darrere del vel d'Isis.
Li encanta ser la Suma Sacerdotisa, aquest arcà major amb el número bis; per alguna cosa el francès, Frédéric Auguste Bartholdi, en dissenyar-la i esculpir-la li va posar un llibre en una de les mans.
És el llibre de registre on es van anotant tots els actes de valor i de llibertat de les nostres vides i la vida de l'espècie.
Com ens anem fent cada cop més lliures? Crec que escoltant molt més el nostre cor que la nostra raó; no és que calgui anar com bojos per la vida, és simplement adonar-nos de com estan de bojos quan preferim portar el collaret del gos “fidel” que emetre l'udol del llop lliure.
Quan ens acostumem a menjar de mans alienes “venem la nostra llibertat per un plat de llenties”.
Tot cal harmonitzar-ho, perquè no som autosuficients; però en aquesta balança vull que al meu platet hi hagi cada vegada més independència i al platet que correspon al món cada vegada més col·laboració per part meva; totes dues coses es poden i s'han d'equilibrar.
Què dir a la llibertat que no li hagin dit…; res, per descomptat, excepte això que se m'acudeix:
SI HAGUÉS DE CANVIAR EL MEU NOM, TRIARIA EL TEU NOM, LLIBERTAT.