L'arbre de la filosofia aborda aquesta qüestió des de dues branques: la gnoseologia i l'epistemologia; la primera s'ocupa del coneixement en general, la segona més específicament del científic.
Partint de l'anterior, jo em pregunto: potser es coneix allò que ahir va ser irrefutable, empíric, demostrat i que avui no ho és; allò que avui és irrefutable, empíric, demostrat i que demà pot no ser-ho? Ahir la “força de la gravetat” era “Newtoniana”; avui ho és “Einsteiniana”…matí, què serà?
Tot i així, la ciència s'esforça per trobar la veritat des de la puresa més absoluta i l'asèpsia més imparcial de la investigació. Sempre està disposada a posar-se a disposició de la revisió de tots els seus postulats, encara que això pugui esquerdar tota la seva estructura i enderrocar fins a l'últim dels seus baluards. La ciència és la gran heroïna a la recerca del veritable coneixement.
Sí, el paràgraf anterior està escrit des del meu hemisferi esquerre; però tinc també un hemisferi dret que es nega a sotmetre's només a aquesta episteme i que es recrea en les percepcions que el porten a la gnosi des de la doxa, aquest altre coneixement provinent dels cinc sentits; però, per mi, sobretot del sisè…aquest que no s'explica amb paraules, no és mesurable, ni quantificable, tampoc posseeix estructura “real”, corpòria…
L'eterna lluita entre l'ésser i el no ésser; entre si la vida és somni o vigília; entre la realitat “demostrada i positiva” i “la no demostrada i negativa”:
- Per quina de les meves parts em decanto?
- Qui ha de portar la batuta?
- Hi ha la síntesi perfecta del veritable coneixement?
- Es podrà algun dia arribar a una conclusió sense màcula que uneixi “Episteme” i “doxa” en una nova gnosi que conegui i reconegui a l'instant allò veritable, partint d'un “a priori” evolutiu al qual encara no hem arribat?
Crec que racionalment NO, no es podria; atès que si l'existència i la no-existència componen un tot infinit i oposat de dos eixos “x” que comparteixen “y”, la realitat s'anul·la a si mateixa en sintetitzar-se al punt “0”.
Sempre arribo aquí; a l'origen. Quin misteri guarda?, per què s'amaga i no em deixa saber què significa?, he de rendir-me?, hem de rendir-nos?; NO, és clar que no.
Mai no hem de deixar de trucar a la porta de la veritat fins i tot sabent que potser mai no ens obri; potser un dia es despisti el porter…
Mai no hem de prendre la nostra doxa, a parer nostre, per allò que és veritable; sempre l'hem de sotmetre a la contínua revisió que vagi constatant, amb humilitat i saviesa, què s'acosta més a la veritat…
Mentrestant, particularment em queda consolar-me amb Sòcrates, el més honrat dels savis, el que va admetre sense complexos: “Només sé que no sé res…”. No li van fer falta ni l'epistemologia, ni la gnoseologia, ni cap altra “Gia” i tampoc va fer servir de la doxa; per arribar a la conclusió més genial de totes les filosòfiques sobre el coneixement; només va fer servir la raó.
Jo admiro els filòsofs i els científics, perquè busquen la veritat sense treva i sense rendir-se. Navegant en corrents i “subcorrents”, s'esforcen com a olímpics per arribar a conclusions prèviament desenvolupades en tesis, en tractats… en teoremes; són titans del pensament i la investigació, mereixen el més gran dels aplaudiments.
Què és conèixer…? Per mi, des de la meva doxa, conèixer és anar coneixent, buscant, investigant, filosofant…