Traços i segments: de l'ètica a la tirania

Segons Ignacio Gómez de Liaño (a la seva obra “L'eclipsi de la civilització”), hi ha dues maneres d'entendre la democràcia; d'una banda, l'Eticocràcia, cosa que ell exemplifica amb les figures de Ciceró, Sèneca i Sant Pau. Argumentant respecte a aquest terme (de la seva invenció) el següent: “LA DEMOCRÀCIA ES CONVERTEIX EN UNA PARAULA SENSE SENTIT QUAN NO SE SUBSTENTA EN BASES ÈTIQUES” .

D'altra banda, Gómez de Liaño, encunya el terme Tiranocràcia, que defineix com: “L'apologia de la violència, el tribalisme i els ideals totalitaris”. Així considera l'obra i les pràctiques polítiques de Karl Marx o Adolf Hitler.

Sense pretendre corregir o afegir alguna cosa al que ha dit Gómez de Liaño, a qui considero un gran pensador, sinó inspirant-m'hi, m'atreveixo a parlar d'altres figures històriques; no ja representatives de l'Eticocràcia o de la tiranocràcia, però sí de l'Ètica i de la Tirania en política, per exemple:

• A Ètica-política, destacaria les figures de Marc Aureli i Confuci, ja que van tenir poder i no es van corrompre. També destacaria Sòcrates, Giordano Bruno, Giovanni Pico della Mirandola i tants altres igual d'insignes, que van preferir la mort a renegar de les seves idees. Crec que són uns bons exemples d'Ètica-política.
• A Tirania-política, inclouria Mao Tse-Tung, responsable de la mort de 78 milions de persones i Stalin, responsable de la mort de 23 milions de persones.

Però no m'interesso en aquest article pels personatges, sinó per les seves obres, i les obres dels personatges que al llarg de la història han estat ètics a tots ens ressonen al primer cop d'ull del que van aconseguir fer. Igualment, les obres dels personatges que han estat tirans m'interessen com a prevenció de les accions dels actuals o com a prevenció de les accions dels futurs.

Ara, com sempre, hi continua havent personatges ètics i personatges tirans. Ara, com sempre, els grans tirans estan camuflats, es guarden d'aparèixer als mitjans de comunicació i de fer gala del seu poder; perquè els tiranillos que coneixem, aquells que creiem que manen, no són més que meres marionetes en mans dels veritables titellaires-tirans.

Sí, al capdavall les mans que mouen els fils de la història són les mans d'aquests “Titiriters”, que poden matar en massa éssers humans promovent guerres per mer interès, com ho faig jo amb un insecticida a la mà i un exèrcit de formigues que tracten d'entren des del pati a la cuina (després la meva consciència mai no està tranquil·la, ho estarà la d'ells; potser no en tenen?).

Bé, sense voler en cap moment encunyar termes més idonis que els de Gómez de Liaño, referits a la democràcia, recordo el que jo deia fa molt de temps sobre el succedani d'aquesta forma de govern; li deia: “demosgràcies”…, i després afegia…, “de no tenir una dictadura”.

El llenç on es pinten els quadres ideològics de les “demosgràcies” és de color marró. Amb un color semblant al llenç cal emprar-se molt i ser més que un “da Vinci” per realitzar una veritable obra, si no d'art, almenys de “bellesa consensuada”.

La vida ens va portant a tots per molts camins. De vegades penso a Ortega, i em dic que no importen les meves circumstàncies, sinó la força que jo tingui per enfrontar-les. Enfrontar-se a la circumstància particular i superar-la és possible, el més complicat arriba quan hem d'enfrontar la circumstància col·lectiva…

Cada dia em frustra més pensar en la millor manera de sortir airosa de la responsabilitat que tinc a l'hora de dipositar el meu vot a les urnes a favor d'una o altra formació política. Tot i així, sé que hi he de continuar concorrent per respecte als qui van lluitar, van patir i van morir per aquest dret; però acabo comprovant que de poc serveix el meu esforç...

Així això, em donen ganes gairebé sempre de votar en blanc, de no legitimar-los, i no donar la meva confiança a aquestes posadores el major èxit del qual, en general, és agafar-se a la butaca de comandament com una paparra s'agafa al llom d'un gos.

La “Demosgràcia” humilia horriblement aquells que ho donarien tot per la llibertat, la justícia i la meritocràcia. És una forma de govern camuflada de la tirania, és un llop vestit de xai, és vomitiva i salvatge; perquè enganya el crèdul cor de les ovelles que s'engreixen amb pinso artificial, per després portar-les a l'escorxador.

Des de Montesquieu es va definir perfectament en què consisteix una veritable democràcia i en quines bases s'ha de sustentar:

Una democràcia consisteix en la lliure elecció dels governants d'un país o territori, per part dels seus ciutadans i se sustenta que els tres poders que componen l'administració d'aquest país o territori: Executiu, legislatiu i judicial han de ser total i absolutament legals , en binomi amb el que és just, i independents entre si. Es compleix això…?

No m'agrada parlar de política, ni escriure-hi, perquè m'afecta negativament i pateixo en sentir-me inútil o gens decisiva a l'hora de poder exercir la meva parcel·leta de poder amb el meu vot vàlid i lliure a l'urna. Parcel·la de poder erma i impotent on res creix com a resposta recíproca.

Llibertat, justícia, solidaritat i meritocràcia (que no és res més que a cadascú segons els seus mèrits i a cadascú segons les seves necessitats). La igualtat ho ha de ser sempre davant la llei. Són els valors de la il·lustració, continuen sent vigents i ho seran pels segles dels segles. De tots aquests valors el que els altres reuneix és la LLIBERTAT, sense ella els altres no existirien.

COMENÇAVA AMB: DE L'ÈTICA A LA TIRANIA i acabo dient: DE LA DEMOCRÀCIA A LA “DEMOSGRÀCIES”…de no tenir una dictadura…