Este matí he anat a entrenar a un centre esportiu a la ciutat de Lleó, és curiós que fa anys estos centres a les ciutats on el culte al cos no prima estiguera a les nou del matí literalment ple.
És el primer que em crida l'atenció del lloc, però mentre estic fent el calfament veig un pòster de grans dimensions en el qual els protagonistes de la fotografia són dos homes i dues dones, que bon reflex de mostrar la paritat, però més encara em crida l'atenció que les dues dones que estan en la imatge es troben practicant esport amb pesos, a més d'observar que tenen un físic clarament musculat i fort, alguna cosa fora del comú fins no fa tants anys.
Puge en l'el·líptica i mentre pedaleig recordo la portada del “Marca” del gener d aquest any “ADEU A LA PRIMERA GRAN” “MOR CARMEN VALERO, PIONERA ATLETA OLÍMPICA, una notícia que m'entristix. No la coneixia personalment, però sé que és un gran referent en l'esport femení, la primera doble campiona del món en l'especialitat de camp a través i la primera dona olímpica en Atletisme a Mont-real 1976. També em crida l'atenció el fet que la portada del Marca parle d'una dona esportista quan el noranta-nou per cent de les portades d'este periòdic esportiu, sense cap dubte sempre han mostrat esport masculí, especialment futbol. Són senyals que la nostra societat està canviant? Ha conclòs la nostra lluita?
Quan sota de l'el·líptic començament amb els meus exercicis rutinaris per a mantindre'm en forma i veig a dones de totes les edats, fent esport, alçament de pesos amb pes lliure, pesos amb màquines i també algunes d'elles, la majoria, fent cardio.
Hui, estic en el gimnàs fent esport per a sentir-me bé, esport saludable el criden, necessite moure el meu cos per a posar en funcionament les endorfines, però haja pel 1987 practicava bàsquet, en el poliesportiu Fontana Mogort amb la meua germana Amparo. Entrenava cada dia amb la pilota en un equip sol de xiques. Jugava i em divertia, però a mi el que em cridava l'atenció era el que feien en un xicotet habitacle que hi havia dins del pavelló al costat de la pista de básquet, era el soroll dels pesos caure. No sols alçaven pesos, practicaven halterofília. Podia veure al meu germà Lorenzo realitzar la preciosa tècnica que tenia mentre alçava un pes considerable, a ell i molts més xics, SOL HOMES.
Un dia l'entrenador Julián Perea em va convidar a entrenar. Evidentment quan vaig demanar permís als meus pares em van dir que això era un esport d'homes, que el meu cos es deformaria i que em convertiria en un marimacho.
Jo era una xiqueta alta i prima, caminava encorbada per a posar-me a l'altura de les meues companyes i un dia Julián em va ensenyar uns exercicis per a enfortir els músculs de l'esquena i el pectoral afirmant que si els realitzava m'ajudarien a mantindre'm alçada. Eixa va ser la manera de convéncer als meus pares perquè em deixaran practicar halterofília, el començar amb els pesos per a mantindre'm recta. Eixe dia va canviar la meua vida per complet, vaig trobar el meu element, els meus pares no esperaven que en tan sols un any m'acompanyarien al meu primer campionat internacional en la capital d'Espanya. Tenia dotze anys, a l'any següent em van becar pels meus resultats esportius i vaig haver de deixar la meua casa. Compaginar els estudis amb l'esport no va ser fàcil, però vaig aprendre a organitzar-me amb objectius clars i amb convenciment que podria aconseguir-los.
Amb díhuit anys vaig ser la primera dona campiona del món de l'halterofília espanyola i Alzira em va rebre en la plaça del Carbó repleta de gent i per sorpresa em vaig trobar a l'Alcalde Sr. Alfredo *Gares esperant-me a la porta de l'Ajuntament per a entregar-me l’insignia d'Or de la ciutat d'Alzira.
Eixe va ser un dels meus grans assoliments esportius, però sabia que el meu major somni no es compliria mai, l'halterofília femenina no era Olímpica així que mai podria participar en uns Jocs Olímpics. Era feliç perquè el meu germà havia aconseguit la seua classificació per als Jocs d'Atlanta noranta-sis, però ho hauria sigut més si haguérem participat junts.
En 1997, dos anys després de guanyar aquell mundial el Comité Olímpic Internacional va decidir que homes i dones havíem de representar l'halterofília en l'Olimpíades. De nou un objectiu i somni que aconseguir, em vaig esforçar i vaig sacrificar per a aconseguir-ho i l'any dos mil vaig ser la primera dona junt Josefa Pérez a competir en els jocs Olímpics representant l'esport de l'Halterofília. Lorenzo no va aconseguir classificar-se esta vegada, però Alzira seria present en dues Olimpíades consecutives, a Atlanta 1996 amb un home i a Sydney 2000 amb una dona i a més germans.
Em vaig retirar de l'esport d'elit després de complir els meus objectius esportius i em vaig posar a treballar en el que més m'agradava, un gimnàs. L'any dos mil dos, em van contractar per a animar a les dones a entrar a la sala de musculació. Era gratificant veure com elles s'adonaven que el treball amb pesos feia millorar la seua condició física.
M'encantava el meu treball però volia seguir vinculada a l'halterofília , està vegada també animada per Julian altra vegada les paraules “ MONICA NO HI HA DONES JUTGES D'HALTEROFÍLIA I NECESSITEM QUE DARRERE DE LA TARIMA HAJA DONES ARBITRANT “ tampoc hi havia entrenadores però en eixe moment el reclam era de jutges. Així que em vaig aprendre el reglament per a saber millor les normes i anar a les competicions a jutjar.
Vaig aconseguir arribar pel cap alt alt, jutge internacional primera, el passaport per a participar en mundials i potser algun dia de nou a uns jocs olímpics.
Vaig ser de nou la primera dona que després de la seua carrera esportiva va arribar a un mundial d'àrbitre. El món de la gestió esportiva també es va creuar pel meu camí i soc actualment la presidenta del club Halterofília Alzira, això em va portar a la confiança a nivell territorial i nacional i ser la primera vicepresidenta de la Real Federació Espanyola d'Halterofília.
Potser ara enteneu perquè em va cridar l'atenció la meua observació en el gimnàs este matí, fa tan sols trenta anys, era impensable el que he vist i llegit. El camí cap a la igualtat real no ha sigut ni curt ni exempt d'esforços personals per part de les dones que l'han recorregut, però tirant la vista arrere no puc deixar de felicitar-me pel canvi social aconseguit. Estem en este any 2024 en plena igualtat homes i dones? Té sentit continuar barallant?
Només començant des d'un mateix, des de les coses xicotetes de la vida s'aconseguix articular un canvi tan transcendent i necessari. Animar-vos a tots a barallar pels vostres objectius en un marc d'igualtat i respecte i potser en altres 20 anys estes paraules sonen a ciència-ficció.
Vaig aconseguir arribar a dalt de tot, jutge internacional primera, el passaport per participar en mundials i potser algun dia de nou a uns jocs olímpics.
Vaig tornar a ser la primera dona que després de la seva carrera esportiva va arribar a un mundial d'àrbitre. El món de la gestió esportiva també es va creuar pel meu camí i sóc actualment la presidenta del club Halterofília Alzira, això em va portar a la confiança a nivell territorial i nacional i ser la primera vicepresidenta de la Reial Federació Espanyola de Halterofília.
Potser ara enteneu per què em va cridar l'atenció la meva observació al gimnàs aquest matí, fa només trenta anys, era impensable el que he vist i llegit. El camí cap a la igualtat real no ha estat ni curt ni exempt d'esforços personals per part de les dones que l'han recorregut, però mirant enrere no puc deixar de felicitar-me pel canvi social aconseguit. Estem aquest any 2024 en plena igualtat homes i dones? Té sentit continuar lluitant?
Només començant des d'un mateix, des de les petites coses de la vida s'aconsegueix articular un canvi tan transcendent i necessari. Animeu-vos a tots a lluitar pels vostres objectius en un marc d'igualtat i respecte i potser en altres 20 anys aquestes paraules sonen a ciència ficció.