En aquest món cada cop més inentendible, complex, desestructurat i en perill de confrontacions globals, les quals responen primordialment als interessos geopolítics de les grans potències. Pel que sembla, estem deixant de banda les confrontacions focalitzades, com la guerra rus – ucraïnesa, la “guerra” genocida duta a terme pel govern ultradretà de Netanyahu en contra del poble palestí a la franja de Gaza.
L'argumentació del govern israelià és liquidar els responsables de l'atemptat criminal del grup terrorista Hamàs, del 7 d'octubre de l'any passat. No obstant, aquesta situació ha escalat de manera impredictible a l'Orient Mitjà, ara per l'atemptat israelià al complex diplomàtic iranià a Síria. La confrontació entre l'Iran i Israel adquireix rivets molt més perillosos per a la regió. S'avisora una possible guerra per la reconfiguració i l'hegemonia regional per part d'aquestes dues potències militars.
Res de bo per a la pau d'aquesta zona geogràfica i, perquè no assenyalar-ho, per a la pau a altres zones (a Europa, per exemple) i, a nivell planetari.
Una Onada antidemocràtica recorre el món: l'onada d'ultradreta
A l'escenari internacional, especialment a l'europeu, llatinoamericà i als EUA (també a l'Orient Mitjà com en el cas del govern sionista de Netanyahu, a Israel), es potencien nous actors polítics, a dir la denominada “nova” dreta, personificada per la ultradreta, o bé l'extrema dreta, els règims autocràtics, ultraconservadors i nacionalistes. Aquesta nova dreta, anomenada així per alguns analistes, que, en la nostra opinió no té res de nova, avança inexorablement en la política, primer en la contesa amb la dreta liberal, tradicional, conservadora, arrabassant-li la primacia representativa en allò polític - electoral i, després a l'imaginari d'altres sectors socials -no necessàriament conservadors-, de capes socials vulnerables, excloses, desmoralitzades, socialment i econòmicament.
Observem, en molts casos d'estudi a les experiències europees que alguns partits de la ultradreta han avançat perillosament en el terreny polític electoral i també social. La ultradreta, camina lentament en la despulla de la representació política de la vella dreta conservadora, i, moltes vegades sucumbeixen sota l'encant de la marxa ascendent d'aquesta nova dreta. El cordó sanitari de la dreta tradicional i de les forces progressista al vell continent que tenia com a objectiu aïllar la ultradreta, deixo de funcionar, excepte a Alemanya –per ara-. Així veiem, que aquestes expressions polítiques ultradretanes són alternatives de govern o que en participen en moltes nacions europees com el cas d'Itàlia, Hongria i fins una mica temps enrere, a Polònia.
Tal com ho assenyala Cristobal Rovira Kaltwasser, en un recomanable estudi sobre “L'Ultradreta a Amèrica Llatina: Definicions i Explicacions” (edició FES-Chile, 2023) “…la ultradreta en general és molt crítica de la dreta convencional i usualment tracta de dominar-la, en alguns països d'Europa Occidental es poden observar graus creixents de cooperació –ja sigui implícita o explícita– entre totes dues. Per exemple, a Àustria, Dinamlarca, Finlàndia, Holanda, Itàlia, Noruega i Suècia han comptat o compten avui amb governs on la ultradreta participa formalment o tolera la formació d'un govern de minoria”.
Quines són aquestes propostes de la ultradreta a nivell global?
Sense entrar a analitzar cadascuna de l'anomenat ideari de la ultradreta, segons els autors del llibre “L'extrema dreta a Amèrica Llatina”, (Le Monde Diplomatique, Diplo, Buenos Aires, 2023), aquestes serien les següents: l'exaltació de els individualismes; la reacció i la negació als avenços progressistes, en matèria d'igualtat de gènere i drets de les minories, racisme i homofòbia; una postura radical antiimmigració; el projecte de reconstrucció del patriarcat; un anticomunisme renovat; polítiques de mà dura en els temes de seguretat i delinqüència; i, la irradiació capil·lar de l'odi com a estratègia de construcció política i, per tant, l'aguait a la democràcia com a tal, més enllà de les fal·lències i deteriorament d'aquesta. A causa de les seves polítiques i propostes, que malauradament es comencen a normalitzar a l'espai polític de les nacions occidentals, aquesta expressió de la dreta extrema es converteix en una profunda amenaça per al sistema democràtic i la convivència política d'aquesta.
La ultradreta a Las Américas
Ja s'ha analitzat i constatat, el fenomen de la ultradreta, els governs autocràtics, els populismes autoritaris d'extrema dreta i les dictadures nacionalistes que són un fet indesmentible a les Amèriques. Aquestes forces polítiques són cada cop més presents a l'escenari polític de les nacions del nostre continent.
Fent una analogia de l'expressió: “quan teníem les respostes ens van canviar les preguntes”, podríem assenyalar que: “quan ens havíem acomiadat de dos ultradretans que detenien els governs, el de Trump i Bolsonaro, ens en van aparèixer d'altres”. En efecte, aquests altres exponents recents de la ultradreta llatinoamericana, els tenim amb Nayib Bukele a El Salvador, Rodrigo Chávez, a Costa Rica, a Daniel Novoa a l'Equador i, Javier Milei, a l'Argentina. Possiblement, al novembre podríem tenir novament Donald Trump a la Casa Blanca dels EUA. En altres nacions, com a Xile, la ultradreta personificada per José Antonio Kast, fundador del Partit Republicà ha donat mostra d'un sostingut creixement i, ha posat a la dreta tradicional de genolls ja en dues ocasions, obligant-los a recolzar el seu lideratge com a la segona volta presidencial del desembre del 2021 i en l'elecció del Consell Constitucional del 7 de maig de l'any passat.
L'Ultradreta irromp amb força a Las Américas i, assetja la democràcia sense dissimulació: panorama gens encoratjador per a les democràcies del continent.
Colofó
A nivell global, en el cas europeu, una veritable prova de foc del pes de la ultradreta seran les eleccions al Parlament Europeu del 6-9 de juny d'aquest any. Els resultats d'aquests comicis mostraran el nou tauler polític a la Unió Europea entre les famílies tradicionals, diguem-ne, la demòcrata cristiana i dreta tradicional, la socialista i socialdemòcrates, l'anomenada esquerra no socialdemòcrata i, aquesta “nova” ultradreta i dreta extrema.
Un brou de cultiu per a aquest vertiginós ascens de la ultradreta a escala planetària és la crisi dels sistemes democràtics, dels partits polítics tradicionals, de les institucions de l'Estat (executiu, parlament i sistema judicial), la crisi de la seguretat ciutadana i, del crim organitzat transnacional. Es percep que la democràcia no dóna respostes a les reivindicacions socials, especialment a l'enorme bretxa de la desigualtat social, econòmica i política. La “bomba” de la riquesa que en paraules de Peter Turchin del seu llibre Final De Partida. Elits, Contraelits i El Camí A La Desintegració Política, està danyant severa i perillosament la democràcia i, per tant, el sistema polític democràtic i, les seves institucions.
Finalment, hi ha una opinió política generalitzada que les respostes de la ultradreta als problemes que es manifesten a les societats democràtiques -que són reals i necessàries de solucionar- són extremadament insubstancials, sense consistència i densitat conceptual. Tot i això, les forces progressistes, l'esquerra democràtica en tots els seus vessants, la socialdemocràcia i l'escassa dreta política democràtica que encara existeix ha d'enfrontar aquest perill de la ultradreta de manera unida i programàticament. Sobre això, hi ha un gran deute conceptual d'entendre políticament i sociològica aquesta força política que irromp brutalment a l'escenari social de les nacions democràtiques.