Per què als aeroports espanyols no hi ha prou desfibril·ladors?

La disponibilitat de desfibril·ladors automàtics (DEA) en llocs públics és crucial per garantir una resposta ràpida i eficaç davant d'emergències cardíaques. Als aeroports, on transiten milers de persones diàriament, la presència d'aquests dispositius encara és més essencial. Tot i això, a Espanya, hi ha una preocupant escassetat de desfibril·ladors als aeroports, una situació que posa en risc la vida dels passatgers i empleats en cas d'una parada cardíaca sobtada (PCS).

Les parades cardíaques sobtades són una de les principals causes de mort al món. La intervenció immediata és vital: cada minut que passa sense desfibril·lació redueix les probabilitats de supervivència en un 10%. En un entorn com un aeroport, on les persones estan constantment en moviment i els temps de resposta dels serveis mèdics es poden veure endarrerits per la logística i la seguretat, la presència d'un DEA pot marcar la diferència entre la vida i la mort.

Tot i la importància d'aquests dispositius, els aeroports a Espanya no tenen prou desfibril·ladors. Un estudi realitzat el 2023 va revelar que, encara que alguns aeroports principals com el de Madrid-Barajas i el de Barcelona-El Prat estan equipats amb desfibril·ladors, molts aeroports regionals i de menys trànsit no disposen d'aquests dispositius o tenen una quantitat insuficient.

Per exemple, l'Aeroport de Madrid-Barajas, un dels més transitats d'Europa, té desfibril·ladors en punts estratègics. No obstant això, la distribució i la senyalització d'aquests dispositius no sempre són adequades, cosa que en dificulta la localització en una emergència. A aeroports més petits, la situació és encara més crítica. Aeroports com el de Múrcia-Corvera o el de Santander, per citar-ne alguns, tenen una cobertura limitada de desfibril·ladors, cosa que posa en perill els passatgers en cas d'una emergència cardíaca.

La manca de desfibril·ladors als aeroports espanyols es pot atribuir a diversos factors. En primer lloc, els DEA tenen un cost considerable tant d'adquisició com de manteniment. Molts aeroports, especialment els més petits, poden no comptar amb els recursos necessaris per invertir en una quantitat adequada daquests dispositius. En segon lloc, encara que hi ha normatives que regulen la presència de desfibril·ladors en llocs públics en algunes comunitats autònomes, la legislació no és uniforme ni estricta a nivell nacional.

Això resulta en una implementació desigual dels DEA als aeroports del país. Finalment, hi ha una manca de consciència sobre la importància dels desfibril·ladors i una manca de programes de formació per al personal de l'aeroport i el públic en general. Sense una capacitació adequada, fins i tot quan hi ha DEA disponibles, la seva efectivitat es veu limitada.

La manca de desfibril·ladors als aeroports espanyols té conseqüències potencialment fatals. La demora a l'administració d'una descàrrega elèctrica en cas d'una PCS pot resultar en la mort del pacient o en danys cerebrals irreversibles. Per abordar aquesta problemàtica, cal adoptar un enfocament multifacètic. Els aeroports, en col·laboració amb les autoritats sanitàries i governamentals, han d'augmentar la inversió en l'adquisició i el manteniment de desfibril·ladors.

És essencial que s'implementin i apliquin regulacions més estrictes a nivell nacional que obliguin tots els aeroports a disposar d'una quantitat suficient de DEA. La senyalització dels DEA ha de ser clara i visible a tots els aeroports perquè els passatgers i el personal puguin localitzar-los ràpidament en una emergència. A més, cal implementar programes de formació per al personal de l'aeroport i el públic en general sobre l'ús de desfibril·ladors i la importància de la reanimació cardiopulmonar (RCP).