La publicació de l'últim text narratiu escrit per Gabriel García Marqués ha suscitat una notable polèmica perquè sembla que el seu autor va disposar abans de morir que l'original fos destruït. No ha estat així i els seus fills i hereus han acabat facilitant l'edició en una decisió que no deixa de ser digna d'agrair perquè “A l'agost ens veiem” (Random House Mondadori), que és el títol, acredita novament les capacitats literàries de l'autor.
Es tracta d'una novel·la curta o potser un conte llarg, en què García Márquez descriu com Ana Magdalena Bach, una dona de mitjana edat feliçment casada i amb fills, vinculada familiarment al món de la música clàssica professional, ret un homenatge anual al seu mare en forma de visita al cementiri on va ser inhumada, situat en una illa una mica allunyada del continent i, per tant, de la seva residència habitual. El ritual establert per a aquest tribut funerari implica el dipòsit a la tomba de la seva progenitora d'un ram de gladiols. Aquesta excursió estiuenca dóna peu, a partir d'un moment determinat, al sorgiment, oportú però accidental, d'una sèrie de relacions amb altres homes que hi desperten el desig eròtic, temperat després d'anys de satisfactòria convivència marital, cosa que l'indueix a gaudeixi de noves sensacions i li desperta l'interès per altres parelles que resulten fet i fet inaccessibles. Tot això li fa preguntar-se coses sobre les quals mai no s'havia interrogat: d'una banda, la fidelitat del seu marit; de l'altra, la raó per la qual sa mare anés a parar a una illa tan allunyada del seu propi món.
L'habilitat amb què García Márquez descriu aquest itinerari vital, originàriament poc o gens conflictiu, però que troba un punt de desassossec en aquestes trobades anuals -un altre molt menys inquietant és el produït per l'estranya decisió de la filla de professar en religió malgrat el seu caràcter desinhibit i mundà- acredita l'habilitat de García Márquez en la descripció de caràcters, en aquest cas femenins, i de fer d'una naderia argumental un text de lectura molt grata encara que amb un final obert, pràcticament inacabat.
El breu text es complementa amb una nota de l'editor en què relata la peripècia patida pel manuscrit fins que se'n va fer viable la publicació, així com algunes pàgines del text amb les correccions que va fer en vida el seu autor.