Alberto San Juan posa en dubte alguns aspectes de la història d'Espanya

Alberto San Juan presenta al teatre Condal de Barcelona el seu espectacle “Macho grita” i el defineix com una “comèdia musical”. Bé, ja sabem que les classificacions són sempre arbitràries, però se'ns acudeix que potser en aquest cas hauria estat més pertinent adjectivar-ho com a “monòleg musical” ja que d'això es tracta: d'una actuació exclusiva i molt personal de Sant Joan que és a alhora que intèrpret, director de si mateix, responsable de la dramatúrgia i fins i tot del vestidor (hi ha una senyoreta que apareix al principi de la funció i desapareix per sortir de nou gairebé al final, rebolcar-se per terra i fer mutis pel fòrum, però el paper del qual és tan irrellevant el seu nom ni tan sols apareix en el repartiment) Els únics suports de què disposa Sant Joan són els quatre músics que l'acompanyen -guitarra, bateria, contrabaix i saxo/piano- i que van il·lustrant o subratllant amb algunes peces els passatges que va recitant.

Mascle crida, que se subtitula Crònica de la meva pròpia ignorància sobre la història d'Espanya pot ser analitzat des de dues perspectives. En primer lloc, en funció del text, que és una amalgama de continguts crítics però l'eix fonamental del qual és una defensa de l'heterogeneïtat humana, cultural i lingüística de l'esdevenir del nostre país, en la narrativa de la qual l'autor-director-intèrpret tracta de subratllar el caràcter indissociable de tres dels seus elements constitutius -cristià, jueu i musulmà- en certa manera segons la coneguda tesi d'Américo Castro. Hi ha també insercions d'alguns clàssics i així comença amb la trobada entre Don Juan Tenorio i Don Luis Mejía en què posen en comú les seves llances i atropellades, però també el “viu sense viure en mi” de Sant Joan de la Creu. Hi subjau una intenció crítica de la història que eludeix exageracions i maniqueismes i que fins i tot incorpora tesis aventurades com que el resultat de la colonització espanyola del Nou Món no va donar lloc a una societat mestissa, sinó a una societat bastarda. Imagino que no pretendrà portar aquesta funció a Amèrica. Hi ha també la imprescindible al·lusió, com de passada, a l'última guerra civil I, en fi, com del que es tracta és de posar en dubte l'inveterat i ancestral masclisme ibèric, es completa el discurs principal amb alguns apunts i una cançó final.

Des de la perspectiva interpretativa no cal dubtar que el treball de Sant Joan és esforçat perquè ha de donar contingut a una mica més de cent minuts sense que l'espectador perdi el seu interès. Ho fa escalonant diferents registres, accentuant fragments del text amb canvi dels tons de veu o amb l'addició de gestos, ganyotes, cabrioles i interminables passejades per l'ampli fòrum (col·locant-se moltes vegades d'esquena al respectable, cosa que abans es considerava inadequada, fins i tot condemnable) També canta, s'enfila a una taula, salta, se li trava la llengua -intencionada o no intencionadament- i tracta de suscitar la complicitat -en algun moment el riure- de la sala que, en general, respon adequadament. Aquest interminable moviment escènic ha exigit un detallat muntatge de la il·luminació que ressegueix la peripècia de Sant Joan per la immensa boca del Comtal. Una experiència en conjunt certament curiosa encara que potser també generadora de valoracions divergents.