A diferència del teatre comercial, al que acudim amb una percepció més o menys clara de l'espectacle que veurem, quan l'espectador acudeix a qualsevol de les nombroses sales teatrals de proximitat que funcionen actualment a Barcelona ho ha de fer amb l'esperit obert a la recepció de sorpreses o sensacions inèdites perquè és on troben el seu acomodament natural propostes rupturistes i experiències noves. Justament és el cas de què s'ofereix a la sala Fènix del carrer Riereta on Kabla Teatro presenta el monòleg d'Eusebio Calonge “L'aliment de les mosques”.
Calonge proposa un exercici d'introspecció sobre el sentiment de culpa que pot albergar un individu la capacitat mental del qual sembla seriosament disminuïda i que ha perpetrat un homicidi. Aquí no hi ha res que la responsabilitat d'Arnau Marín s'ha de subsumir durant una hora a la pell ia la mentalitat d'un alienat. Més encara: ho ha de fer de manera convincent, cosa que vol dir que ha d'evitar tant l'exageració actoral com la caricatura. Tot això en un espai com el de la sala Fènix, en què el contacte amb el públic és tan directe que els espectadors poden arribar a percebre l'hàlit de l'actor, que en aquest cas no compta amb més eines que un únic element decoratiu que pot utilitzar-se com a taula, mampara, llit o passadís pel qual discorre el dement. Un espai concebut per Borja Ruiz que és, així mateix, el director de la funció on adquireix una funció ni menys rellevant el disseny d'il·luminació a càrrec de David Alcorta.
"L'aliment de les mosques" no és un text fàcil, ni per a l'intèrpret, ni per a l'espectador i per això resulta impactant, al punt que és sens dubte un d'aquells espectacles que acaba deixant empremta en el nostre record i la nostra consciència .