“En la seva obra Almanzor el poeta alemany Heinrich Heine va posar en boca d'un dels personatges, Hassan, l'advertència següent: «Això només ha estat un preludi, allà on es cremen llibres s'acaben cremant persones».
Recull aquesta cita Gaizka Fernández Soldevilla i Juan Francisco López Pérez a “Allà on es cremen llibreries. La violència política contra les llibreries (1962-2018)” (Tecnos), un completíssim estudi de la persecució de la cultura escrita que van protagonitzar al nostre país tant les ultradretes nostàlgiques de l'antic règim com les ultraesquerras, i molt en particular ETA.
Els autors, que no han treballat sobre totes les amenaces rebudes per llibreters sinó només les documentades, revelen que durant aquest període hi va haver 255 atacs plenament confirmats, dels quals el 87% van anar a càrrec de la ultradreta o agents parapolicials, el 7'5 % d'ETA, el 4 % de l'extrema esquerra i el 2 % d'origen desconegut i que les regions més afectades van ser Catalunya, País Basc i València.
I indiquen que “de vegades els atemptats ultres contra llibreries van ser una forma de resposta als assassinats comesos per ETA, el FRAP, els GRAPO i altres organitzacions terroristes que tenien el mateix afany a fer descarrilar la transició que l'extrema dreta”.
Recorden que moltes llibreries van ser espais de llibertat durant el tardofranquisme, que les agressions “van causar danys materials i humans, però no víctimes mortals” i que es van generalitzar a principis dels setanta –els pitjors anys, 1975 i 1976–, encara que curiosament “la violència contra les llibreries i les galeries d'art havien aconseguit unir en contra tots els antifranquistes i força dels franquistes”. En aquest sentit, elogia la tasca de suport que els llibreters van rebre de Ricardo de la Cierva i Pío Cabanillas, així com dels ministres de l'Interior Martín Villa, Rosón i Ibáñez Freire.
Dediquen una bona part del seu estudi a la violència practicada per ETA: “El nacionalisme basc radical va intentar seduir, controlar o castigar tots els àmbits relacionats amb la cultura i especialment amb la paraula” partint de la base que “des de la perspectiva abertzale l'enemic no era el franquisme, sinó Espanya i tot allò espanyol” inclosos els immigrants d'altres regions.
El que el va portar a menysprear com a aliens Unamuno, Baroja, Zunzunegui, Ercilla i el mateix Gonzalo de Berceo. Citen els casos de les persecucions patides per l'escultor Ibarrola, la llibreria Maxel Zunzunegi o la llibreria Lagun, que les va suportar amb l'ominós silenci dels altres establiments del ram de la seva província. I, en fi, assenyalen que “durant gairebé quatre dècades empresaris i professionals relacionats d'una manera o una altra amb el món del llibre van ser extorsionats per ETA”.
La serietat de l'estudi no eludeix la ressenya d'alguna anècdota, com l'insòlit xivatada que va donar el policia Melitón Manzanas -a la vegada torturador i més tard assassinat per ETA- a un llibreter amic que seria atacat i que li va costar una sanció administrativa.
Fernández i López conclouen que “l'odi a la paraula és un tret característic dels moviments incivils i antidemocràtics, especialment dels ultranacionalistes” encara que puntualitzen que la bibliofòbia no va ser indiscriminada perquè “ni l'extrema dreta ni l'extrema esquerra van posar a la diana al món del llibre en conjunt, sinó a una part escollida del mateix: a aquella que per una raó o una altra els molestava o no encaixava en els seus estrets marges doctrinals”.