Àngels Gonyalons protagonitza l?obra

'Llegat': l'enfrontament adolescent entre el primer amor i l'amor edípic

El Teatre Akadèmia estrena una proposta seleccionada al de projecte de Teatres de Proximitat amb Àngels Gonyalons

El procés de renovació que viu l'escena teatral barcelonina té un dels seus puntals en l'activitat que desplega la xarxa de Teatres de Proximitat coneguda amb el lema “On el teatre batega” i un dels seus projectes més interessos és la convocatòria per a la presentació de nous textos per tal de seleccionen els més interessants per representar-los en alguna de les sales implicades en això. D'aquesta manera arriba al teatre Akadèmia la comèdia dramàtica “Llegat” de Daniel J. Meyer.

Diu l'autor que ha volgut relatar “la història -desitjada o temuda- d'un darrer viatge d'un jove amb la seva mare, i dels primers passos d'una nova relació d'aquest fill amb un amant. Al cap ia la fi, totes dues són aventures. Perquè potser és explorant paisatges inhòspits i situacions diverses, posant-nos en risc, l'única manera de poder aconseguir que la vida sigui autèntica, real i memorable”. I, en efecte, assistim a una situació en què el protagonista es debat entre dos amors: un torturat, amb la seva mare, progenitora que ha viscut més lliurada a la feina ia les obligacions extrafamiliars que a cura del seu fill durant l'etapa d'adolescència; un altre, obert, apassionat, però encara amb febles fonaments, del noi que s'obre a qui potser és la seva primera relació afectiva i sexual amb un altre home vint anys més gran.

L'autor podria haver desenvolupat aquest eix argumental de manera molt diversa, però ha escollit una no per arriscada menys interessant: la de la comèdia que bascula alternativament entre la banalitat i la profunditat, la tendresa i l'humor, el sexe i l'afecte. Tot això amb el rerefons d'una relació matern filial certament complexa i traumàtica però que convida a col·legir la supervivència subliminal de trets que podrien qualificar-se com a típicament edípics.

L'encert de qualsevol text teatral no depèn només del valor literari, sinó també, i molt principalment, de la seva execució interpretativa. En aquest ordre de coses hem de reconèixer que la posada en escena de Montse Rodríguez Clusella és excel·lent i la interpretació mereix ser qualificada com a òptima. És clar que en el repartiment apareix Àngels Gonyalons en la seva esplèndida maduresa, sensacional en el seu paper dona esquivana i superficial, però capaç d'expressar, quan l'ocasió s'hi presta, els seus sentiments maternals més íntims. I de l'altra, el jove Pau Oliver en un rol que li exigeix un esforç físic i interpretatiu extraordinari. Tots dos completats en un paper menys lluït, però no per això menys ben executat per Marc Pociello.

El muntatge de “Llegat” en un espai escènic tan parvo com el de l'Akadèmia resulta sens dubte espectacular. Amb una escenografia extraordinàriament imaginativa d'Anna Alcubierre, que ha creat un estrany artefacte capaç de fer que un llit es transformi en un automòbil i que de cadascun dels costats apareguin i desapareguin els elements propicis per a l'ambientació de cada escena, la directora ha mogut els intèrprets amb matemàtica precisió en un exercici actoral que els obliga a canviar de roba una vegada i una altra, a calçar-se i descalçar-se, a moure's incansablement, a patinar fins i tot amb notabilíssima habilitat -gairebé acrobàtica a Oliver i molt meritòria a Gonyalons-, a ballar ia cantar i, en fi, fins i tot a jugar amb el públic, part del qual, el situat al capdavant, rep en algun moment de l'acció dramàtica l'inesperat raig d'unes pistoles d'aigua.

Diria que al text de “Llegat” li sobren potser alguns minuts finals, però no em facin gaire cas perquè fins i tot aquest petit excés -i també algun moment de sobreactuació d'Oliver- queden opacats per un resultat sens dubte brillant que fa de “Llegat” ” un espectacle memorable.