“Tinc tres llars: la meva terra bielorussa, la pàtria del meu pare, on he viscut tota la vida; Ucraïna, la pàtria de la meva mare, on vaig néixer; i la gran cultura russa, sense la qual no aconsegueixo imaginar-me. Totes elles em són estimades. Però avui dia costa parlar d'amor”. Així culmina l'escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura el 2015 un petit gran llibre titulat “D'una batalla perduda” (Nordica Libros) en el mig centenar de pàgines del qual expressa un sentit lament per la tragèdia de l'univers que li és més proper.
Aleksiévitx porta a col·lació alguns moments històrics que han ocupat un lloc preeminent en la seva obra literària, quines van ser la segona guerra mundial que va produir, entre altres coses, un profund desequilibri demogràfic a la societat bielorussa (un de cada quatre homes bielorussos van morir a la contesa , pel que era una societat de dones), la presència de l'URSS a l'Afganistan (amb la demolidora anècdota del nen afganès que sosté amb les dents el peluix que li regalen perquè els seus braços van ser arrencats per una bomba soviètica), la catàstrofe de Txernòbil i l'enfonsament de la utopia comunista, que ha produït el curiós fenomen d'una nova generació que l'enyora (“l'imperi vermell ja no hi és, però l'home “vermell” es va quedar. Continua”.
"Vivia -diu Aleksiévitx- en un país on ens ensenyaven a morir des de petits... ens deien que l'ésser humà existeix per lliurar-se, per cremar-se, per sacrificar-se". I afegeix: Rússia és un país sense memòria… “no podem esperar que hi hagi una generació sense assots, ni fuetades; el rus no entén la llibertat, necessita els cosacs i sargonya”. Trist destí que ha viscut ella en la seva pròpia carn: ferotge opositora del dictador que governa al seu país d'origen, s'ha hagut d'exiliar dues vegades de Bielorússia i viu actualment a Berlín.