Cap Verd: Mindelo, 'La capital cultural' i, Sant Antao, 'L'illa més fèrtil'

Deixant de banda els desassossecs pels quals transitem en aquests temps, gairebé tan embolicats com els ous remenats, tornem en aquesta segona part a l'arxipèlag de Cap Verd. També allí les van donar i les van prendre fins que, apaivagada la naturalesa caïnita que envaina el nostre cos i els nostres sentits, els “capullos” es van transformar en aquesta flor que fa florir la cultura i la convivència. No serveixen de res les vegades que anem al “racó de pensar”, en què ara em trobo, si no som capaços de parar aquest tren que atropella fins i tot els que ja són morts. Hauria de funcionar la fórmula portuguesa en què la simple col·locació de clavells a l'ullet, dels fusells, va servir per evitar una guerra. Mana ous!, el “hobby” al qual ens té acostumats l'energúmen de Netanyahu, com és de bonic el ceruli de la bandera israelita. I a sobre, va l'engruixit “pollastre nacional” i li besa la mà. Dit això, tornem a Cap Verd, encara que només sigui per confirmar que hi ha humans que ho segueixen sent.

Si a la primera part aterrem a l'Illa de Sant Vicenç, a sobre de l'arxipèlag, i traiem les primeres impressions, en aquesta centrarem l'article en allò que un no pot deixar de visitar, sense que, per això, haguem de privar-nos de les capbussades en aquestes aigües turqueses que mantenen una temperatura constant cada mes de l'any. No ho dic jo, que també ho diu l'OSCM, Ocean Science Centre de Mindelo, un centre d'investigació oceànica modern que té per objectiu, entre moltes altres aportacions, donar suport als experimentats pescadors d'aquestes aigües de l'Àfrica Oriental. El centre es troba a la badia de Mindelo i al vaixell de recerca Islàndia quan està amarrat a port o quan navega amb els seus sofisticats equips. M'hauria agradat visitar-lo, com vaig fer amb el nostre Hespèrides quan estava atracat a Ushuaia, al “Fi del Món”.

El mar i la pesca són el pa de cada dia dels capverdians, a l'illa de Sant Vicenç, a la veïna Sant Antao ia les altres vuit illes de l'arxipèlag. No cal buscar-los, es troben a tot arreu: a les seves barques navegant, al port de Mindelo ia les platges de Sant Pere, de Salamansa o Calhau pescant amb allò capturat. Al Suprem li agraeixen, a la bonica església de La nostra Senyora de la Llum, la varietat de peixos de tots els colors, sabors i mides, i també, aquestes altres espècies que anomenem “fruits del mar”, com llagostes, escamarlans, calamars, musclos… que fan la boca aigua a aquells que gaudeixen amb el bon menjar. A Europa, cal “rascar-se la butxaca” per donar-se una atracada de “mar”, aquí, a Mindelo i en general a Cap Verd, només cal “acariciar-ho”. Quan un visita el Mercat del Peix o altres mercats i llocs al carrer, s'acaba acceptant que hi ha més qualitat en els aliments en aquests llocs llunyans que els que s'ofereixen als supermercats dels nostres barris.

Si la pesca és abundant i s'ofereix a cada cantonada, els mercats de fruites, llegums i verdures no es queden enrere. El Mercat Municipal, a la Rua Libertadores de África, és el més conegut i no només per la seva ubicació al centre de la localitat, sinó també per l'estil colonial de l'edifici tant a la façana exterior com a l'interior. També són molt visitats el Mercat de Vegetals o les parades de la Plaça Estrella, una plaça molt concorreguda ja que en parteixen tots els minibusos que et porten a qualsevol localitat de l'illa. Per cert, el minibús no arrenca fins que està ocupat el darrer seient i ha pujat a la baca de la “diligència” el darrer embalum.

Al costat d'aquesta àmplia plaça es troba el Mercat Africà on es ven artesania local i roba principalment esportiva. També hi ha llocs d'eines i estris diversos. Al centre, entre els comerços, una estructura hexagonal acull a cadascun dels seus costats, un petit local on un pot sadollar la seva set o omplir el seu estómac amb algun senzill plat de cigrons, llenties o d'arròs, acompanyats per una petita peça de peix o coronat amb un ou fregit.

Si els mercats abunden a Mindelo, no es queden enrere aquells altres espais públics on la paraula es fa carn materialitzant els sentiments. Tot això, en un entorn harmonitzat per una arquitectura colonial i aromatitzat amb el seu particular elixir, “morabesa”, una expressió que s'utilitza molt a l'arxipèlag per expressar amabilitat, bona disposició i que facilita la convivència, una cosa així, com el nostre “bon rotllo”. Aquest caràcter amable els capverdians el porten tatuat al seu cervell i també l'estampen a qualsevol paret que sigui possible fer-ho. No és estrany que a Mindelo se la conegui com la capital cultural i intel·lectual de Cap Verd. Trobem el seu bon fer a cada pas que fem: als animats grafits de carrer, a la música en viu a bars i restaurants o al que se celebra a la platja al mes d'agost, al carnaval de febrer, als nombrosos museus i en la seva prestigiosa universitat, on l'art és una temàtica destacada.

Una altra visita imprescindible és al Museu Nacional d'Artesania, al costat de la bonica Plaça Amílcar Cabral. Des de la plaça sorprèn l'enorme i artística paret de tapes de bidons pintats que s'aixeca després del pati del primer edifici. A l'interior, s'exposa l'obra i el saber fer dels mestres artesans, la seva història i la seva cultura com a font d'inspiració per a tots aquells que se sentin artistes. A mi, m'encanto el tauler d'escacs de Manuel Figueira, en què, com es pot veure a la fotografia, ningú mata i ningú mor.

L'altre centre que no puc deixar de recomanar és el Centre Cultural de Mindelo, al passeig marítim. Cal sentir i estimar la cultura per transformar la duana antiga en un lloc d'exposicions i d'actes que condueixen al creixement personal. L'interior és ple de propostes atractives i, entre elles, una petita botiga on es venen objectes d'artesania, música i llibres. Tot això produït pels artistes de Cap Verd.

És difícil avorrir-se a Mindelo i si hom necessita combinar cultura i bany ho té fàcil, ja que les dues ofertes es troben a tir de pedra. La platja de Laginha, de la qual parlem a l'article anterior, a més de treure el singlot i la calor, et posa en forma per seguir visitant la ciutat. No pots tornar a casa sense haver visitat el Palau do Povo, la Universitat, la Torre de Belem o la casa/museu de Cesária Évora. No presentar els teus respectes a l'artista més important i estimada a Cap Verd, seria considerat pel jutge Marchena un delicte gravíssim que comportaria pena de presó que hauries de complir tret que escapessis al maleter d'algun avió. El Palau de Povo, també conegut com a “Palau del Poble”, va ser la seu del governador. Avui, s'utilitza per a exposicions temporals sobre Cesária Évora o sobre el famós Carnaval de Mindelo.

Entrar a la Universitat i visitar les seves aules i estades està permès sempre que no alteris l'ordre. L'edifici és conegut com a Liceu Velho. En els seus llargs anys d'història va passar de ser la seu de la Caserna Militar residència del Governador, Estació Postal… fins a convertir-se en una seu més de la Universitat de Cap Verd. Pel que fa a la Torre de Belem dir que és una rèplica de la de Lisboa, encara que més petita. També se la coneix com a Museu del Mar, ja que informa sobre la història de l'illa i de l'activitat marinera.

Un no pot deixar Mindelo sense visitar la Casa-Museu de Cesária Évora, també coneguda com “la Reina de la Morna”. A més de perdre's un lloc de vida i sentiment en què no falta detall que t'acosti a la popular i estimada cantant, seria una total i absoluta falta de respecte a tot el poble de Cap Verd.

Si viatges a l'illa de Sant Vicenç, reserva't un dia, com a mínim, per visitar l'Illa de Sant Antao. Aquesta visita la pots fer pel teu compte i no cal una agència que et porti fins al port, t'embarqui i et concerti una trobada amb algun guia. Ho pots fer tu mateix. Només cal dirigir-te a la terminal del port de Mindelo, Porto Grande, treure un bitllet i pujar-te a un ferri que sol partir a les 8:00 del matí. En una hora ets a Sant Antao, relaxat, sense presses, gaudint la brisa de l'olor de mar. Si disposeu de més dies podeu, des d'aquest mateix embarcador, agafar un ferri directe a l'illa de Santiago, a Praia, la capital i, fent transbords, podeu visitar les altres illes. Els mitjans hi són, el temps, és cosa teva.

Cap a les 9 del matí el ferri va fer amarres a Porto Novo, la capital de la preciosa illa de Sant Antao. Repeteixo “preciosa”, perquè diuen que és la més bonica de Cap Verd, sobretot per a aquells que veuen la natura l'obra més perfecta del Creador. Atès que els dies els tenia comptats, em refereixo als de viatge, vaig escollir centrar la meva visita a la Vall de Paul ia la costa nord de l'illa. Amb un jove guia, Carlos, a qui agraeixo la seva companyia, vam recórrer, durant més de 7 hores, el camí que va des del mirador de Paul fins a Ribeira Grande. Si la pujada al mirador va deixar els meus pulmons sota mínims, la baixada va ser pitjor, perquè durant uns quants dies vaig haver de baixar escales d'esquena. Els senderistes saben que em refereixo i també aquells “majors d'edat” que han mantingut preferentment les seves posadores sobre un seient. Tot i les dificultats i dolors, tornaria a recórrer els sinuosos i costeruts camins plens de ziga-zagues per gaudir d'unes vistes espectaculars, dels fèrtils camps, de les plantacions de cafè, de plàtans, de mango…

No hauria pogut tornar a Mindelo sense l'ajuda de Carlos. Ara, mentre escric aquest nou article, penso que passar a l'altra banda del mirall amb aquesta darrera experiència m'hauria permès arribar al paradís amb el vestit adequat. Com que no va ser així i encara tinc coses a fer, vaig decidir acomiadar-me de Mindelo apropant el més que vaig poder a la seva gent, a les seves feines, a veure'ls riure i cantar a escoltar les seves converses en aquest idioma crioll “kriolu” i suposar el que deien:

―Et canvio una japuta per un grapat de molls―, diu Joao a Orlando.

―Sí, home, i una llagosta si et sembla.

―D'acord, que sigui la meitat. Morabesa Orlando.

―Morabesa, Joao.

Estimats lectors, com de vegades anteriors, espero que l'article us hagi resultat amè. Les imatges i el vídeo que acompanyo hi poden ajudar.