Obra de teatre 'Peeping Tom'

La companyia belga 'Peeping Tom' al TNC

Estrena a Barcelona del darrer espectacle d'aquesta companyia belga que juga amb l'absurd

Hi ha un teatre convencional, que és el que habitualment ofereixen els nostres escenaris, i un altre que resulta difícil de qualificar, encara que el comú denominador de les seves propostes sigui la ruptura o posada en dubte de qualsevol estructura i forma dramàtica d'acord amb els cànons establerts. Aquest segon tipus de teatre és el que practica “Peeping Tom” des de la seva fundació el 2000 per l'argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier, tots dos coreògrafs, condició que caracteritza certament la seva obra creativa ja que en cadascuna de les seves produccions i al costat del text pròpiament dit, parlat o cantat, adquireix una importància superlativa el joc dels cossos, és a dir la dansa, així com l'òpera i el performance. De la seva més d'una dotzena de produccions l'última de totes és “S 62° 58', W 60° 39'” estrenada l'any passat a Lió i que arriba ara al Teatre Nacional de Catalunya.

La immobilització d'un vaixell als gels àrtics o antàrtics -el lloc és irrellevant- obliga els tripulants a romandre en forçat aïllament i tractar de subsistir en circumstàncies tan adverses. Fins aquí el plantejament respon als esquemes tradicionals. Però el caràcter de “Peeping Tom” fa que aquesta situació sigui únicament el punt de partida d'un espectacle complex, laberíntic, contradictori, sorprenent, moltes vegades desconcertant i en certs moments de bellesa indubtable. Se'ns diu que el que es pretén és explorar les relacions humanes, les manipulacions diàries i les ments intergeneracionals i, alhora, aprofundir en l'art, cosa que indueix a desenvolupar-se a l'escenari com a intèrpret ia fer visible com a fals allò que potser és real”. D'aquesta manera, a mesura que es desenvolupa l'acció dramàtica es planteja un discurs en diversos nivells superposats que van des del que se suposa que expressen els personatges al que pensen o es barregen.

Això no obstant, el més impressionant és l'escenografia i l'ambientació, que resulten summament imaginatives i permeten fallides successives en què els diferents actors es desenvolupen de manera a vegades aparentment racional i d'altres una mica sincopada. El més espectacular és, sens dubte, l'ús dels llums, del so i d'alguns efectes especials -incloent-hi alguna nota d'il·lusionisme- que subratllen i emmarquen el treball actoral. El monòleg final, amb les cabrioles de l'actor nu sobre l'escenari o circulant pel pati de butaques, en un exercici de contorsionisme molt meritori, resulta particularment cridaner.

Aquesta creació indueix a un “viatge manipulador de proporcions apocalíptiques”, tal com ho han definit a “S 62° 58', W 60° 39'” els seus creadors -és una obra col·lectiva de Chartier amb els intèrprets- però, segons anuncia un avís situat a l'entrada del teatre “pot ferir la sensibilitat de l'espectador”. Vist el que s'ha vist, més aviat fa la sensació que convida en reiterades ocasions a la hilaritat.