El diàleg interreligiós no és cosa recent, sinó que enfonsa les seves arrels a la Baixa Edat Mitjana quan es va manifestar en forma de controvèrsies o disputes entre les tres grans religions revelades, cristianisme, judaisme i islamisme, encara que bé és cert que sempre amb el desig que la primera resultés vencedora en el debat. Josep M. Quintana porta a col·lació la celebració d'una d'aquestes trobades a la Barcelona del segle XIII quan, amb l'anuència del rei Jaume I i sota la seva presidència, es va celebrar una disputa dialèctica entre el frare convers Pau Cristià i el rabí de la aljama gironí Mosse ben Nahman, més conegut com Nahamanides.
Quintana recupera aquell fet a “La disputa de Barcelona” (Pagès editors), un llibre molt ben documentat on descriu succintament els arguments teològics esgrimits per cadascuna de les parts (si es va produir l'arribada del Messies esperat pel poble jueu, si Jesús pot considerar aquest Messies i si fou realment fill de Déu) i ho fa en el seu context històric. Però per tal de fer-los accessibles a qualsevol tipus de lectors, els afegeix un element de ficció narrativa que gira al voltant de tres crims, aparentment i sospitosament lligats als interessos religiosos posats en qüestió.
Resulta particularment interessant la descripció de la societat catalanoaragonesa d'aquells temps, en què existia una classe jueva que exercia funcions importants a la cort o disposava de quantiosos béns com a fruit de la seva activitat comercial i financera, ja que detentava la concessió amb interessos usuraris de préstecs i hipoteques -prohibits per llei religiosa als musulmans i condicionats per la doctrina catòlica- el que els guanyava l'enveja, quan no l'animadversió de molts. Als monarques -tenidors de molts crèdits atorgats pels financers jueus- els corresponia exercir un difícil equilibri entre aquest col·lectiu, que li era molt fidel, i el latent antisemitisme dels seus súbdits cristians i dels papes, així com l'animadversió de la noblesa local els privilegis del qual havia restringit notablement. L'autor valora positivament aquesta equidistància del monarca, però també critica el seu caràcter indecís, manifestat en la promulgació d'una legislació contradictòria en favor o desfavor dels jueus segons les pressions rebudes a cada moment per, finalment, atribuir la seva submissió a Roma per tal de fer-se perdonar la crueltat que havia comès amb el bisbe de Girona i evitar així l'excomunió.
Com que en tota novel·la hi ha un personatge bo i un altre dolent, en aquest cas el primer és el rabí gironí, a qui es va considerar vencedor moral en la controvèrsia teològica, tenint en compte la sàvia argumentació que va utilitzar, basada en el profund coneixement dels textos veterotestamentaris -els arguments dels quals van ser arterament manipulats a l'acta notarial oficial- mentre que el segon és Raimon de Penyafort -i amb ell, el convers Pau Cristià i en general els dominics i franciscans, capdavanters de l'ortodòxia catòlica- al que es retrata com un furibund antisemita capaç d'utilitzar eines indignes per tal de ridiculitzar els discrepants que no acceptaven batejar-se.