José Fola Igúrbide va ser un personatge singular. Amb formació matemàtica, es va distingir en el cultiu i didàctica de les ciències exactes, però va aconseguir la seva popularitat en una activitat ben diferent: com a autor teatral. A cavall entre els segles XIX i XX i en plena eclosió del fulletó, esdevingué un fèrtil i exitós cultivador d'aquest gènere en la seva versió teatral. Molts dels seus melodrames es van representar amb èxit al vell teatre Apolo, barracó amb bigues de fusta que constituïa un dels escenaris predilectes del públic popular. Jo no he conegut, és clar, Fola, però sí Doroteo Martí, que va representar als anys seixanta les versions dramàtiques dels fulletons de Guillermo Sautier Casaseca amb patis de butaques plens fins a la bandera d'un públic entusiasta i participi com em va ser donat constatar per ciència pròpia.
Han passat molts anys i el teatre ha evolucionat al compàs de la mateixa societat pel que aquest gènere, tant en l'àmbit literari com en el teatral, que es caracteritzava per utilitzar temes d'acusat dramatisme per tal d'excitar les fibres més sensibles de la seva audiència, va anar a poc a poc desapareixent i quedant no gaire més enllà del record. Que va tornar a ressorgir amb ímpetu quan vam anar a l'estrena de “La festa”, un text de Gal Soler que Maria Clausó ha dirigit al teatre Gaudí.
Definit com a “tragicomèdia que despulla les veritats subjacents en un món llòbrec, de negocis foscos i enveges familiars”, diríem que reuneix els requisits propis que van caracteritzar el vell melodrama. Els personatges són gent perversa, amb vicis, pecats i delictes que romanen amagats sota una màscara de fingida respectabilitat, però que circumstàncies fortuïtes posen al descobert revelant el seu esperit tèrbol i cicater i conduint-los inexorablement a un final tràgic.
No volem dir més perquè si no el lector perdria interès a veure aquesta funció en què Soler ha actualitzat les velles eines del gènere transposant la situació i els personatges a la Catalunya actual on certament no falten individus i personatges anàlegs, alguns dels quals podríem citar amb pèls i senyals (el mateix títol evoca certes festes que se celebraven i segueixen celebrant a localitats catalanes i que són freqüentades per personatges que donarien peu a un melodrama com el de Soler) Montse Alcoverro, Silvia Aranda, Roger Pera i Gal Soler posen veu i cara a aquests sinistres espècimens i ho fan amb tota propietat, cosa que els obliga a accentuar el paroxisme de certes situacions amb desplantaments, menyspreus i fins i tot rebolcades per terra. A tot això cal afegir una dada insòlita: el to de veu de tots els intèrprets va ser perfectament audible des de qualsevol punt de la sala, circumstància molt d'agrair i que no sol ser freqüent als teatres actuals en què impera el xiuxiueig.
A la nit d'estrena va acudir un públic entusiasta entre el qual hi havia Joan Pera, pare d'un dels protagonistes i especialista en gèneres teatrals molt diferents dels de La festa. A jutjar pels aplaudiments que es van sentir aquest melodrama està cridat a tenir una bona acollida de públic. Quina enveja hauria tingut Doroteo Martí si hagués pogut aixecar el cap!