La filla d'Alicia Alonso va presentar a Barcelona “El llac dels cignes” (Apolo)

El clima de Cuba ha de ser, malgrat les calors i les pluges, el més beneficiós per assegurar la longevitat humana; no estem segurs que per als talladors de canya, però sí pel que fa a dues professions més: la política i la dansa. Pel que fa a la primera, només cal contemplar les imatges dels organismes dirigents del país la renovació dels quals s'executa, seguint la tradició dels règims comunistes, a mesura que cal cobrir les vacants per la mort dels seus ancians components. I pel que fa a la segona, només caldrà evocar la figura de la genial Alicia Alonso, que va dirigir el Ballet Nacional, almenys formalment, fins a la seva mort amb 99 anys. Fidel a aquest exemple, la seva única filla, Laura Alonso, segueix dirigint el Ballet Clàssic de Cuba als seus esplèndids 83 anys i així va poder sortir a saludar el públic que ocupava el pati de butaques del teatre Apolo on ha presentat la versió que va fer sa mare del més emblemàtic de tots els ballets: “El llac dels cignes”, segons la coreografia de Petipà.

La presència d'aquest títol a la cartellera barcelonina ha esdevingut un ritu que es reitera amb periodicitat pràcticament anual i la veritat és que arriba als nostres escenaris a càrrec de diferents companyies, cosa que vol dir que amb una execució tècnica i artística desigual. En aquest sentit, cal reconèixer que l'empremta d'Alicia Alonso roman fermament impresa a la companyia que dirigeix la seva filla i que es patentitza en el rigor, l'elegància i la inspiració del seu treball. “El llac dels cignes” és interpretat per un elenc de professionals en què tots, absolutament tots els seus components, acrediten una qualitat extraordinària. Podem referir-nos en concret a les primeres figures, les parelles formades per Patricia i Abraham, Rachel i Isais o Malissa i Pavel, i les citem a totes perquè no tenim la seguretat de quina va ser en concret la que va actuar en la funció a què assistim . A elles caldria afegir en justícia als altres solistes i per descomptat a la totalitat del cos de ball signat en la seva integritat per valors molt joves, però amb una formació impecable. El resultat és un espectacle que arriba a una alçada notable i que va entusiasmar el públic, però en què només va sobrar la utilització d'uns lletjos i innecessaris decorats de teló que no contribueixen gens a realçar l'actuació d'una gran companyia.