'A foc': la genialitat en la simplicitat d'un monòleg

Per tal de crear sinergies i aprofitar al màxim la disponibilitat dels espais teatrals en els dies en què la companyia en cartell lliura, les empreses programen funcions pensades per cobrir aquests buits a la seva programació Solen ser espectacles aparentment de to menor, muntatge senzill - per no destorbar el de l'obra principal- però que no per això deixen de produir sorpreses, amb poca freqüència grates. Tal és el cas de què ha donat de nou Pablo Mascle Otero amb “A fuego”, títol que s'incorpora durant algun temps a la cartellera de La Villarroel els dos primers dies de la setmana.

A foc és un espectacle de producció pròpia, ja que l'interfecte no només és l'autor del text, sinó també únic intèrpret i, alhora, el seu propi director, si bé en aquesta darrera tasca amb la col·laboració d'Emma Aquillué. Es tracta, sens dubte, d'una obra peculiar i per diverses raons. En primer lloc, perquè tècnicament és un monòleg, encara que també ho és el fet que obliga l'actor a dialogar amb si mateix, doblant-se en determinats moments en més d'un personatge i tractant de donar versemblança a veus successives i intercalades. Mascle Otero ho ha escrit, a més, en vers, detall no precisament banal en uns temps en què la prosa sembla dominar en exclusiva els escenaris. L'autor ho justifica amb aquestes paraules:

“Em diuen: «És que la prosa

és millor per al teatre.

I gats te'n vindran quatre,

si segueixes amb aquesta cosa».

Uns que la rima avorreix,

altres que el vers és mort.

Per desfer l'embolic,

dic el que se m'acut:

que no perquè alguna cosa sigui vella

deixarà de ser modern,

i avui sembla sempitern

el que demà és vell.

La prosa no sempre és bona,

ni el vers menys real.

Hi ha prosa molt natural

que és tan dolenta que fa pena.

El vers és com la màgia:

és clar que és artificial,

però en àmbit teatral,

l'encanteri t'encomana”

Res a objectar a aquesta divertida digressió amb què Macho Otero justifica el seu treball literari que, com es pot comprovar, no es tracta un vers florit i poètic, de fonda profunditat literària, sinó que recorre amb habilitat el retrucano i la cacofonia a base de rodolins senzills, però molt efectistes, que recorden d'alguna manera la versificació de Muñoz Seca i altres autors de l'antiga astracanada. I, en tercer lloc, predomina el to marcadament humorístic que pretén –i ho aconsegueix–, despertar la hilaritat del públic sense renunciar per això a incloure res subliminalment la crítica de certs vicis socials molt arrelats, el principal de tots l'obsessió dels humans per deixar empremta a la posteritat del nostre pas, cosa que l'autor aplica a partir de l'exemple d'Heròstrat, pastor d'Efes i responsable de l'incendi del temple d'Artemisa, una de les meravelles del món antic.

L'autor articula aquesta referència amb sentit crític i accentuant amb habilitat l'histrionisme i la desmesura expressiva del text, parodiant situacions i personatges –també a si mateix, quan fa com si s'hagués quedat “en blanc”, el terror de tot intèrpret–, i creant moments d'aparentment inspirada espontaneïtat, però que són sens dubte fruit d'un treball de treball actoral, per cert extenuant. Amb tot això no és difícil col·legir que “A fuego”, que fa de la simplicitat un exercici de genialitat, resulti una proposta prou atractiva per justificar que també anem al teatre, encara que sigui dilluns o dimarts.