El general Dávila revela la lluita que va mantenir Franco per consolidar el seu poder

L'exercici del poder absolut de Franco no va ser un camí de roses, sinó que al llarg dels 39 anys en què es va mantenir efectiu el cap de l'Estat va haver d'esquivar nombroses dificultats i fins i tot intents més o menys explícits de soscavar-lo, substituir-lo o abrogar-lo i això fins i tot en alguna ocasió pels que el van elevar al comandament suprem a l'inici de la guerra civil. El general Rafael Dávila ha estudiat aquesta denodada defensa de la seva primacia militar i política a “La segona guerra civil de Franco” (Esfera dels Llibres)

Encara que la majoria dels episodis que tracta són ben coneguts (dissens amb Manuel Hedilla, rivalitat amb Queipo de Llano (“les relacions entre Franco i Queipo de Llano van ser sempre tirants, per no dir irreconciliables”), obsessió amb la Maçoneria (que el autor comparteix, ja que diu “és indubtable la seva capacitat de penetració, els contactes i la seva infiltració fins al moll a l'Espanya de la postguerra”), divorci polític del seu cunyat Serrano Súñer, incident de Begoña (“l'actitud del general Varela va ser des del primer moment condemnatòria sense esperar cap tipus de judici, ni interrogatori”), maniobres d'alguns generals (Varela, Kindelán, Yagüe, Orgaz, Beigbeder: “el que unia els uns i els altres era fer fora Franco, després ja es veuria ”), la petició de certs procuradors perquè donés pas a la monarquia (tan imprevista “que ni el seu subtil servei d'informació va saber captar a temps” i sobre la qual hi va haver un intent de fer marxa enrere), o les tempestuoses i irregulars relacions amb D. Juan de Borbó.

L'autor ha aprofundit en l'extraordinari cabal documental d'alguns arxius malgrat les limitacions encara vigents, cosa que el porta a lamentar que “Espanya segueix en la incògnita del seu passat”. En tot cas, ha tingut a mà la correspondència mantinguda entre Franco i el seu avi, l'històric general Fidel Dávila Arrondo (del qual recorda la seva proximitat al cabdill, a qui afirma que sempre va informar amb lleialtat), circumstància que permet oferir aspectes certament nous . Alguns purament anecdòtics però divertits, com la carència de cap Laureada amb què imposar-li la preada condecoració que el generalíssim es va autoconcedir en ocasió de la desfilada de la Victòria del 19 de maig de 1939 (va haver de demanar prestada la del general Marina), però altres molts més substancials.

Dàvila entén que la guerra civil va poder donar-se per conclosa amb l'ocupació de Barcelona però calia revestir-la amb la caiguda de Madrid i es lamenta de la marginació que va patir en les celebracions posteriors l'Exèrcit del Nord, que tan brillant intervenció havia tingut a la contesa , potser perquè es van haver de “repartir” els triomfs militars.

Descriu el desencís de la baixa oficialitat sobre els primers passos de la postguerra (escrit dels capitans del 1940), revela la mobilització parcial d'unitats decretada a l'estiu d'aquell mateix any, evidencia les penúries que patien les forces armades (“al si de l'Exèrcit els opositors més formidables -a l'entrada a la segona guerra mundial- seguien sent l'atur, la gana i l'escassetat… l'Exèrcit, encara que lleial Franco, no deixava de ser part d'una societat gairebé en fallida”) i posa en dubte el suborn a alts comandaments militars per evitar l'entrada d'Espanya en aquest conflicte perquè diu que no hi ha constància comptable d'aquestes transferències i perquè tots els presumptes implicats van morir sense mitjans de fortuna.

Tot això en el context d'una sèrie d'observacions sobre la figura de Franco del que diu que desconfiava dels seus generals de cos d'exèrcit i divisió, cosa que va donar lloc a alguna reprimenda per escrit, mantenia excel·lents canals d'informació -el principal de tots , el de l'Alt Estat Major, però també altres de més personals- o el fet que des del seu ascens a la prefectura de l'Estat va eludir tota mena de familiaritat amb els seus vells companys d'armes.