Sembla que sobre la guerra civil espanyola s'ha dit i escrit tot, però la veritat és que encara queden molts aspectes i testimonis desconeguts que han estat ocults o perduts en qualsevol golfa i la lectura dels quals pot ajudar les actuals generacions a comprendre millor com va ser aquell sagnant enfrontament entre conciutadans d'un mateix país.
María Herreros va descobrir en certa ocasió el diari que el seu avi havia anat redactant quan, com a soldat d'Artilleria l'Exèrcit Popular, va participar en aquesta guerra i ho ha donat a conèixer en forma d'història il·lustrada (“Un barber a la guerra”, Lumen) en què entrellaça la peripècia del seu parent amb els records de la relació personal que va mantenir amb ell.
Al seu avi li va tocar fer el servei militar als 18 anys el 1935 al Regiment d'Artilleria núm. 5 de València i en el transcurs del mateix es va produir la insurrecció militar que va provocar una tràgica fractura a la seva pròpia unitat: ”els capitans, com els altres caps i oficials eren uns de dretes i altres d'esquerres.
Per això no podíem sortir de les nostres bateries per si ens donava per matar-nos entre nosaltres dins la caserna”. Al final es va inclinar la balança en favor de la permanència al servei de la República, per la qual cosa el ja cap va participar en nombroses accions i encara que principalment vinculat els fronts de Terol, acabo recorrent moltes altres zones de la geografia espanyola.
El text està redactat amb la forma senzilla d'expressió pròpia d'un jove amb estudis elementals, però justament per això adquireix la força que destil·la la seva autenticitat i la vivesa amb què s'explica. Hi ha nombrosos detalls sobre la vida en campanya, les accions en què va participar, les sensacions que va experimentar i les pors que va tenir, la nostàlgia per la família i la Novia llunyanes. I, en fi, nombrosos testimonis que parlen de les grandeses i les misèries de tot enfrontament armat.
Entre aquestes, la conformitat del fill revoltat amb l'afusellament del seu pare que possiblement des de l'altre bàndol li havia salvat la vida, o l'actitud menyspreativa que rep a la postguerra i al seu propi poble dels “altres” per a qui mai va deixar de ser “un vermell”.
Entre les primeres, les actituds pietoses d'alguns enemics: així les del capità i sergent de l'Exèrcit Nacional que, en plena desbandada, li aconsellen no anar a Utiel, sinó prendre un altre camí per no ser capturat, o la del comandant que, obligat amb la pau a complir novament el servei militar a les seves ordres després d'haver fet una guerra, i davant els informes desfavorables que li arriben des del seu poble, decideix atorgar-li la seva empara. Uns fets que demostren que la misericòrdia o la misèria són expressió de la categoria humana de cadascú i no del seu bàndol o ideologia.
"Un barber a la guerra" revela com un senzill mosso de poble com l'avi de María Herreros va haver de dedicar cinquanta mesos de la seva vida -més de quatre anys- al servei d'armes, primer amb uns i després amb altres, però i va mantenir després silenci sobre aquella experiència assenyada.
Un silenci que la seva néta tracta de restanyar amb aquesta emotiva història personal que no serà certament un text essencial sobre la nostra guerra civil, però que sí que ajuda a comprendre-la millor.