La revista ha estat durant un llarg segle i mig un gènere teatral típicament espanyol que ha begut de nombroses influències foranes, però que ha estat menystingut i menyspreat pels experts perquè l'han considerat populatxer i ínfim. Cal afegir que quan el nostre era un país carpetovetònic dominat per una moralina casposa, la revista va constituir així mateix la via natural per al lluïment dels atractius femenins, ocults al carrer i de vegades fins i tot a la casa, per culpa de normes rigoroses. vedets de cames inacabables, bust prominent, ulls agarens, bemba carmesí i veu sensual que ens van fer somiar paradisos inabastables! Aquestes inoblidables ”noies alegres que va portar Coslada per treure'ns el mal humor”! Ho confesso sense embuts, ni circumloquis: de la mateixa manera que em vaig iniciar en la lectura amb els injuriats còmics, els primers espectacles teatrals que vaig gaudir van ser revistes. Crec que el meu baptisme de foc es va produir al teatre Apol·lo de Barcelona amb una revista encapçalada per Gràcia Imperi -tràgicament desapareguda anys després- a la qual acompanyaven dos “lletjos” incombustibles: Luis Cuenca i Pedro Peña.
Doncs bé, l'investigador granadí Juan José Montijano, que amb seguretat ha batejat teatres no només al pati de butaques, sinó per camerinos, candeles i forets, ha aconseguit reunir, a més d'una experiència adquirida per ciència pròpia, una documentació copiosa amb els quals membres va elaborar una tesi doctoral de 1.500 pàgines l'essència principal de les quals ha publicat amb el títol d'Historia de la revista (Almuzara).
Montijano explica el naixement d'aquest espectacle, fenomen que es va produir a les acaballes del regnat d'Isabel II amb al·leluies vivents, bufos i quadres al·lusius a fets d'actualitat que eren tractats satíricament i amb música (tal com va passar en un dels seus títols més emblemàtics: “La Gran Via”) Després, al primer terç del segle XX, el nou gènere va conviure i es va mestitzar amb el gènere ínfim i el teatre per hores i va adquirir la picaresca que hauria de caracteritzar-lo a partir d'aquell moment gràcies a la utilització de la sicalipsi i fins i tot de la grolleria (tal com va passar a Las corsarias que, no obstant això, va incloure el pasdoble de la bandereta que ha fet història) Aleshores va arribar de l'altra riba de l'Atlàntic Celia Gámez, que s'erigiria en emperadriu de la revista fins a la seva ancianitat i va descollir tant durant la república, quan sortia més lleugera de roba, com a la postguerra i el franquisme, etapa en què, sortejant la censura del nou règim, va apostar per les revistes de gran espectacle aptes perquè els cavallers poguessin acudir al teatre acompanyats de la seva senyora. Els nous ritmes dels anys seixanta, la internacionalització dels gustos i, sobretot, l'elefantiàsic increment dels costos de producció i l'aplicació d'una legislació laboral més estricta, van anar reduint el protagonisme i quan es va produir la transició i va arribar el destape qui ho havia de dir! la revista va rebre la punyalada de mort, no sense una llarga agonia en què van influir els espectacles televisius.
Montijano ho estudia amb tot luxe de detalls, aportant dades sobre títols i autors -libretistes i músics- i fins i tot ressenyant arguments, aspecte aquest al nostre modest judici innecessari. Els llibrets de les revistes no van passar, en general, de la condició de sainets de parva qualitat literari, cosa que no es pot dir de les lletres de les cançons i menys encara de les músiques, ja que n'hi va haver que van brillar a gran altura, algunes tan excelses que han passat a la posteritat. Per tot això, cal qualificar la Història de la revista com una obra rigorosa, d'amena lectura i, per descomptat, de consulta imprescindible.