La història del papat registra comptats pontífexs d'origen hispà però dos ells van ser valencians i per a més detalls, oncle i nebot de la mateixa família Borja: Calixt III i Alexandre VI. Ocuparen la cadira de Pere entre 1455 i 1458 i 1492 i 1503 respectivament, és a dir, en plenes albors de l'Edat Moderna i del Renaixement, quan començaven a consolidar-se els primers estats europeus. Una època, i sobretot una església, molt diferents de les actuals doncs, com diu l'historiador francès Jean-Yves Boriaud a “Els Borja. El púrpura i la sang” (Sidillà) “en aquell temps a un papa no li exigien ni una fe, ni una moral exemplars, sinó que tingués la voluntat de treballar per la unitat de l'Església, que fos molt competent en dret canònic i en teologia, que fos un bon coneixedor de la proporció de les forces a Europa i que es proposés reconquerir els territoris cristians que els turcs havien usurpat”. És a dir, que els pontífexs eren, alhora que cap de l'Església, senyors temporals amb interessos terrenals, no només polítics, sinó fins i tot familiars i tot això en un temps d'acusada relaxació moral en què era habitual tant el comerç dels beneficis eclesiàstics i dels títols feudals (Alejandro VI va vendre l'últim any del seu pontificat 760 ducats i nou capels) com el concubinat dels clergues a tots els seus nivells.
Boriaud situa Alfons de Borja i Llançol, el primer papa de la saga, en el context d'una família d'origen aragonès establerta a Xàtiva, que va fer una carrera acadèmica fulgurant a la universitat de Lleida i es va poder situar a la cort del rei Alfons V , a qui va acompanyar Nàpols i de qui va arribar a ser persona de sencera confiança. Un dels seus més brillants èxits va ser la renúncia de Climent VIII, successor del papa Lluna, amb la qual cosa es va posar fi al cisma d'Occident. Elevat a la porpra cardenalícia, va resultar elegit per a la seu apostòlica com a fruit d'un compromís entre les dues famílies dominants a la Roma del seu temps, els Orsini i els Colonna, i durant el seu pontificat va estar entossudit a reprendre la croada contra el turc, que li va acabar enfrontat als interessos del seu antic protector el Magnànim. D'altra banda, va incórrer en l'habitual nepotisme elevant el seu nebot Rodrigo al cardenalato i al càrrec de vicecanceller de l'Església. Seria el futur Alexandre VI.
Un personatge aquest últim fart polític des del mateix inici del seu pontificat, que va aconseguir amb l'exercici de la simonia -és a dir, de la compra dels vots necessaris per a la seva elecció-, aleshores un art complex, que "exigia un coneixement profund no només de les perfídies i de les mequineces de l'ànima humana, a l'abast d'un bon professional de la confessió, sinó també una aproximació subtil als grans trets de la personalitat de cadascú.” L'autor diu que Rodrigo/Alejandro “no tenia la fe dels humanistes, que miraven de conciliar el credo cristià amb la cultura antiga… només havia après el llatí que necessita un jurista de l'Església i la seva romania en molts aspectes una fe medieval, però amb això tenia el gust d'un príncep italià, era un home amant dels plaers, a qui agradava especialment freqüentar les dones.” Amb dues va mantenir dues relacions estables: Vanozza Cattanei, que li va donar diversos fills, els més famosos Cèsar i Lucrècia, i Giulia Farnese . Paral·lelament “se'l considerava un home simpàtic, molt accessible”, encara que irreductible en la defensa dels seus interessos. Va tractar de sotmetre els vassalls renuents, ampliar els Estats Pontificis, trampejar els interessos de França, Nàpols, Aragó, Venècia i Milà i, alhora, ennoblir i enriquir tota la seva família, dotar el seu fill Cèsar d'un territori propi i utilitzar Lucrècia, la nena dels seus ulls, com a moneda de canvi per establir aliances polítiques (d'aquí els seus successius matrimonis)
Boriaud es refereix molt detalladament a les pretensions de Cèsar, personatge fascinant però força perillós, cardenal secularitzat i soldat aguerrit, capaç de matar un amant de Lucrècia i el seu segon marit, Alfonso de Bisciegle, i de fer la guerra de forma immisericordiosa i venjativa , però alhora d'administrar amb saviesa les ciutats que anava conquerint a la Romanya. De fet, va ser fins i tot un precursor d'una certa unitat peninsular ja que “l'estratègia de Cèsar saltava als ulls: ja ambicionava només assegurar-se un feu personal, sinó unir-lo als Estats Pontificis per constituir una unitat política de la talla d'un d'aquells Estats-nacions que llavors prevalien a Europa”.
Lucrècia, sobre la qual eludeix qualsevol referència a una injustificada llegenda negra que l'ha perseguit durant segles, apareix als ulls de Boriaud com un mer peó dels interessos del seu pare i germà que només va poder assolir l'estabilitat en el tercer i darrer matrimoni , potser perquè va sobreviure a tots dos familiars, i va ser capaç passar d'aquesta manera a la posteritat com a duquessa de Ferrara caracteritzada per la seva religiositat i la seva dedicació a la família de l'Est.
“És difícil –diu– fer un balanç objectiu del pontificat d'Alejandro i sortir bé a fixar un retrat definitiu per a la posteritat. Sever com el seu predecessor Sixt IV, o com el seu successor, el papa terribilis Juli II, el papa Alexandre VI va dirigir la barca de l'Església entre molts esculls, tots molt arrelats temporalment… va haver de patir els efectes directes de diverses guerres d'Itàlia i que va haver de zigzaguejar entre el bàndol francès i el napolità amb una murrieria cínica. I no parlem de la pressió constant dels conciliaristes atiats per un Giuliano della Rovere que afanyava a destituir-lo. Però el 1503, quan va traspassar, l'Església al final havia sortit d'una manera molt digna de tots aquells perills… fins i tot si la passió per la seva família va ser evident i molt sovint objecte de burla metro va viure, igual que la seva avidesa patològica”.
Cara i creu d'un dels pontífexs més criticats –en molts aspectes amb tota la raó– de la història de l'Església.