Una antiga frase publicitària convidava a expressar l'amor cap a una altra persona amb el consell de “Digue-li-ho amb flors”, forma silenciosa, però considerada prou eloqüent, de manifestar el sentiment més profund i, alhora, el més difícil d'exterioritzar. El cas és que qualsevol ram de flors implica alhora que una expressió d'amor, una implícita condemna a mort de les flors pròpies, ja que són despreses agressivament del seu mitjà de supervivència natural. María Nieto va encertar a advertir aquesta paradoxa per reflexionar-hi i prendre en consideració la hipòtesi de fins a quin punt qualsevol relació afectiva comporta en si mateixa un cert element d'autodestrucció i ho ha expressat en un text que, tractat per Serena Altair, s'ha convertit a “L'holocaust de les flors” (Sala Fènix)
En un àmbit que cal col·legir casolà i mentre els membres d'una parella de noi-noia -avui n'hi ha, com és ben sabut, de diferent composició- s'afanyen en la preparació d'una massa de pa a la cuina, reflexionen sobre una relació plena de contradiccions i dubtes però, en el fons, sincera i no exempta de valors. Anna Cerveró i Genís Lama, dirigits per Jorge Velasco, encarnen sobre l'espai escènic de la sala del carrer Riereta els dos protagonistes d'aquest text dramàtic que juga amb diversos elements: la perspectiva de la intimitat entre els components de la parella que es manifesta bé amb l'autoprojecció sobre una pantalla de les converses més íntimes que verbalitzen d'esquena el respectable, bé amb l'expressió de la naturalitat d'aquesta relació amb l'ocasional nu d'un dels dos. S'han introduït també algunes insercions musicals que se suposa lligades a determinats moments de la relació entre tots dos i tot això s'amaneix amb la voluntat expressa de fer del públic alguna cosa més que un col·lectiu d'espectadors passius. I així els personatges s'asseuen en algun moment entre aquests, recullen una peça de vestuari col·locada accidentalment sobre el respatller de qualsevol butaca, o els interpel·len per suscitar la seva reacció amb el que es diu o argumenta des de la ficció dramàtica.
Els autors diuen que “L'holocaust de les flors” és “una crítica de l'amor romàntic i una reflexió sobre la recerca de la felicitat imposada pel capitalisme”, però en la meva modesta opinió no cal expressar-ho tan hiperbòlicament. Només cal concloure, com diu Lama en un moment de la funció, que “l'amor és una malaltia que patim tan inadvertidament que a ningú se li acudeix sotmetre-la a diagnòstic”.