Jaume Collell: ''Serrat continua treballant, perquè el seu ofici no es deixa mai''

Jaume Collell ha publicat el darrer gran llibre sobre la figura de Joan Manuel Serrat. Tot i que rebutja qualsevol etiqueta i prefereix no situar el cantautor en una classificació d'importància, a la conversa es nota l'admiració i el coneixement sobre la figura de l'inoblidable artista del Poble-sec.

Serrat, la música duna vida . D'on ve la fascinació per la figura?

Del mateix lloc d'on us pugui venir a vostè, oa qualsevol que el conegui. No sóc el que es diu un serratià , no sóc res, ni socialista, ni independentista, ni reaccionari… El que passa és que com a espectador, oient, consumidor cultural, m'agrada tota manifestació artística que m'aporta algun tipus de vivència, de sentiment . I això pot ser per gaudir-ho en solitari o per compartir-ho amb altres persones.

La música catalana al tardofranquisme, la Transició i la democràcia no s'entén sense Serrat…

Qualsevol artista que s'expressa ho fa mitjançant estímuls que capta a la natura. No crec en el concepte de creació, només Déu és creador. Però tot és a la natura, i l'artista té una sensibilitat especial per captar el que hi ha. I entendre el seu ordre amagat, que no tothom sap veure-hi.

Picasso deia “jo no busco, trobo”. I Serrat fabrica cançons gràcies al fet que alguns avantpassats li van obrir camí. De petit escoltava grups de caramelles al carrer, encara que a la dècada de 1960 van començar a néixer grups moderns. Al mateix carrer on vivia s'originen Els de la Torre, que amenitzaven els balls de festes majors. De la mateixa època són Los Cheyennes i Los Salvajes, grups importantíssims per a aquesta generació.

Però d'on també treu 'aigua a cubs' és la ràdio, que era a totes les cases i entrava pels celoberts. D'aquí s'inspira en la cobla espanyola, amb noms com Concha Piquer. Flamenc, cançó catalana tradicional, … Recupera també clàssics com El ball de la avena .

On ho situaria, pel que fa a la importància per a la música catalana?

Jo no sóc ningú ni per posar-lo en un podi, a primera, segona o tercera posició, o per deixar-lo fora.

La seva figura ha anat més enllà de la música? Hi ha algun aspecte o episodi que destaqui al llibre que en l'imaginari col·lectiu sigui desconeguda?

Destaco que a l'Antiga Grècia no es podia ser poeta sense ser músic. La música i la poesia són el mateix gènere. Una poesia porta música a dins, i ritme. Serrat és un músic i un poeta i ha musicat autors com Antonio Machado, Joan Salvat-Papasseït… i va descobrir Miguel Hernández per al gran públic.

El Serrat, quan estudiava, fa les milícies. Allà, amb un grup d'amics, forma una banda, que passa sense pena ni glòria. Aquí ja comença a escriure cançons.

També entro a l'època en què anava a Eurovisió. Ell volia cantar en català i no el van deixar. A mi no m'interessa res, perquè al final s'entra en un debat identitari, i els debats identitaris en aquest país han fet molt de mal. Un altre aspecte desconegut és que els arranjaments de La, la, la , que finalment és la cançó escollida per representar Espanya, els confien a un compositor que havia escrit Strangers in the night .

La, la, l? havia sortit d'un concurs que havia convocat Televisió Espanyola. En aquest concurs van participar també Augusto Algueró, Juan i Júnior, Serrat (amb la cançó El titellaire ) i El Duo Dinámico (amb La, la, la ). El jurat va optar per una decisió salomònica: La, la, la seria la cançó, però la interpretaria Serrat.

I li van muntar una gira de 6 setmanes per Europa, amb entrevistes per fer-se conèixer. Al final, per un tema anecdòtic, apareix la qüestió del català, ja que en aquell moment hi havia un fort moviment de la recuperació de la llengua.

Al règim franquista li interessava guanyar el festival per rentar la seva imatge i mostrar que tot havia canviat a Espanya i ja havia 'mercadejat' els vots.

Aleshores, en lloc de Serrat es presenta Massiel i va guanyar el festival. ¿Hauria guanyat Serrat? Naturalment.

El que li va passar a Serrat va ser que va estar més de 10 anys vetat a TVE i Radio Nacional, cosa que suposava desaparèixer de tots els mitjans oficials. La seva figura va estar prohibida i no hi tornaria fins molt de temps després.

Quins artistes actuals creuen que representen millor el seu llegat?

Crec que tots, òbviament els uns més que els altres. Els cantautors més que els rockers, per descomptat. Serrat és una persona molt generosa que mai no ha dubtat a ajudar-los i ell pot sentir-se molt afí a persones com Miguel Poveda. Dir noms seria menysprear els altres.

Fa unes quantes setmanes li van donar el Premi Princesa d'Astúries de les Arts. Ell dóna importància a aquest tipus de reconeixement?

A aquest, en especial, sí. Li dóna una satisfacció absoluta. Però vull apuntar que Serrat no s'ha retirat, de fet l'he vist cantar un parell d'ocasions des que va fer el darrer recital al Palau Sant Jordi. Va cantar a l'homenatge a Joan Isaac, ho farà en un homenatge a Núria Feliu. Ell no para, segueix escrivint cançons. I una cançó, si es fa de pressa, es pot fer en dos mesos, però altres vegades pot trigar a escriure's tota una vida.

Així que tot i haver celebrat aquest últim concert al Sant Jordi de què parla, segueix en actiu...

Continua treballant, perquè el seu és un ofici que no es deixa mai. Ara es deixa voler, és investit doctor honoris causa, recull medalles... Va on li truquen, però tria. Està en un punt de tranquil·litat absoluta, on rep el que ha sembrat.